Coincidint amb els darrers mesos de la legislatura espanyola, assistim als darrers alès del bipartidisme. L'aparició de Ciutadans i Podemos, mossegant franges d'electors socialistes i populars, pot representar aire fresc per a moltes institucions de l'estat que necessiten una renovació de cap a peus. Em refereixo a òrgans reguladors com la CNMC, el CSN o el Defensor del Pueblo.

En tots aquests organismes els partits a dit anomenen els seus membres, per la qual cosa no hi ha cap mena d'independència en les seves decisions que per costum obeeixen les instruccions del govern de torn. Són una mena de cementiri d'elefants a on es succeeixen exministres, exdiputats i personatges dels aparells de les formacions polítiques.

Albert Rivera i Pablo Iglesias s'han compromès a oxigenar les estructures de l'estat, la qual cosa pot ser molt interessant si de debò compleixen els seus programes electorals. Ciutadans però ja ha flaquejat en algunes decisions a la Comunitat de Madrid a on ha donat suport a polítiques d'opacitat de la senyora Cifuentes.

Però avui vull parlar de RTVE, que és un altre dels pilars bàsics de propaganda del partit governant de torn. El PP fa pocs dies ha evidenciat que no està d'acord amb la regeneració democràtica. Totes les formacions polítiques van subscriure un document, elaborat internament pels responsables dels informatius de RTVE, per tal que en la propera legislatura l'ens públic no depengui del control del govern.

El PP s'hi va negar en rodó i a sobre va aconseguir el suport d'Unió, la qual cosa és del tot incomprensible. Possiblement Duran hagi negociat ja quotes de pantalla de cara a la seva propera campanya com a cap de llista de la formació nacionalista. Una vegada més, vol gallinaci i pidolant quotes de poder, la qual cosa avui rebutja la majoria dels ciutadans que no estan gens d'acord amb aquestes pràctiques.

Quan Rajoy va arribar a La Moncloa va modificar per decret llei la norma d'elecció del president de RTVE. Com el PP gaudia de majoria absoluta, va creure que podia abusar d'aquesta circumstància i fer-se una televisió a mida, tot entrant a la tele gavadals de periodistes procedents de diaris i emissores de ràdio de dretes, però d'aquelles dretes dures, ràncies i casposes de Madrid. Hi havia un munt de problemes per a resoldre, però aquesta mesura va ser de les primeres que va prendre el líder gallec davant de les pressions dels seus col·laboradors. Va fer un flac favor a la independència periodística, al pluralisme i a la transparència. En el mandat de Zapatero s'havia aconseguit que el president de l'ens públic es fes per consens i amb l'aprovació de dos terços del diputats de les Corts. És de justícia reconèixer-ho.

La fi del bipartidisme pot ser una mena de baló d'oxigen que acabi amb aquest estil poc constructiu i del tot censurable. Els mitjans audiovisuals han de jugar un paper fonamental en un país modern i en què el servei públic és imprescindible per a la formació de les noves generacions del futur.

Avui RTVE té un deute de 430 milions d'euros i una plantilla sobredimensionada de 6.400 persones. Al costat d'aquestes alarmants xifres té una pèrdua de credibilitat absoluta. Actualment la seva audiència no arriba al 10% de quota de pantalla, impensable fa uns anys. Més que mai, cal consens polític entre les formacions parlamentàries per tal que RTVE sigui un instrument al servei de la societat i no al servei d'un determinat partit polític.