Persecució sistemàtica?

«L'única solució factible seria un referèndum com el del Quebec, amb una llei de claredat i un compromís de neutralitat institucional i una exigència d'un 60% de vots favorables per a la independència»

20.10.2015 | 08:48
Persecució sistemàtica?

Aquest és un país molt estrany. Quan un polític que diu representar una nació oprimida i trepitjada va a declarar al Palau de Justícia, els policies que vigilen l'edifici es quadren davant seu. I no només això, sinó que el sou oficial d'aquest governant d'un país oprimit i explotat és gairebé el doble del que rep el supòsit saquejador i explotador. Vegem les dades. El president del govern del país opressor cobra oficialment 78.185 euros anuals (si té altres ingressos més o menys legals, això no ho sabem). En canvi, el president del Govern de la nació oprimida i saquejada -i ultratjada i menyspreada i sotmesa a un genocidi cultural i lingüístic i no sé quantes coses més- té un sou oficial de 122.426 euros (si té altres ingressos més o menys legals, això tampoc ho sabem). Fent comptes, hi ha una diferència de 45.000 euros entre un sou i un altre, una bonica quantitat en aquests temps (i en qualsevol altre, i demano perdó per usar aquest adjectiu tan estrany, «qualssevol», però em temo que no hi ha un altre que sigui correcte).

I aquí no s'acaba la cosa, perquè el president de la nació oprimida i saquejada va a declarar -a declarar, insisteixo, i no a ser jutjat- acompanyat per uns 400 alcaldes que governen en pobles i ciutats de la nació oprimida i saquejada per la potència explotadora. Els alcaldes -tots ho hem vist en la televisió- portaven les seves corresponents vares de comandament (crec que es diu així), i alguns fins portaven les medalles corporatives de la seva ciutat penjant del coll. Segons diu la meva admirada senyoreta Viquipèdia, vara d'alcalde «és una espècie de petit bàcul o bastó o ceptre que els alcaldes exhibeixen en els actes públics solemnes per ressaltar el poder del càrrec». Molt bé, però a mi se'm fa molt estrany imaginar una nació oprimida i saquejada en la qual quatre-cents representants públics puguin exhibir alegrement «el petit bàcul o bastó o ceptre» que ressalta el poder del seu càrrec.

Dic això perquè és impossible sostenir el discurs dels que reclamen el dret d'autodeterminació per a Catalunya. Es miri com es miri, Catalunya no és una nació sotmesa a un domini estranger de cap tipus. O dit d'una altra manera, Catalunya no és Zululandia (encara que al pas que va, potser no tardarà gaire a arribar a ser-ho).

Perquè existeixi aquest dret, s'ha d'haver produït una situació de conquesta i colonització per part d'una potència estrangera, o bé una situació de persecució o discriminació sistemàtica de la població. I això no ha succeït a Catalunya. I per provar-ho, em remeto al sou oficial del president saquejat, molt superior al del presumpte saquejador. O al policia que es quadra militarment davant seu. O als quatre-cents càrrecs públics que enarboren les seves barres de comandament. O a les televisions i ràdios que estan controlades per aquest governant oprimit. O als milers de mestres i professors que apliquen la seva política en tots els estaments de l'ensenyament públic. I podríem seguir i seguir. O sigui, que si algú sosté que aquesta nació pateix un procés de persecució o discriminació sistemàtica, és que aquesta persona no està bé del cap.

Ara bé, quan una porció significativa de la població d'un territori es creu oprimida, o almenys creu que viuria molt millor si pogués viure pel seu compte, hi ha un problema greu que s'ha de solucionar d'alguna manera. Però aquest problema no es pot tractar amb la frivolitat amb què ho va fer Cameron, a Anglaterra, en permetre un referèndum d'independència a Escòcia que es pogués guanyar amb el 50% més un dels vots. La independència d'un territori integrat a la Unió Europea és un assumpte molt complex i molt seriós. Afecta la sobirania territorial dels Estats (i en el cas d'Espanya, un Estat que es remunta al segle XVI). Afecta els principis de solidaritat fiscal. I hi ha moltes més qüestions importants en joc. L'única solució factible seria un referèndum com el del Quebec, amb una llei de claredat i un compromís de neutralitat institucional i una exigència d'un 60% de vots favorables per a la independència. Aquesta és l'única solució possible, sempre que es negociï amb intel·ligència per ambdues parts. Encara que això és bastant improbable en aquest estrany país que anomenem Espanya, on els governants oprimits cobren el doble que els seus suposats opressors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema