La CUP

21.10.2015 | 07:35
La CUP

Qui són aquests nois i noies de la CUP, trempats i ben preparats intel·lectualment? D'on vénen? On eren i a on van? Són una agrupació juvenil d'una mateixa fornada, que pretén de forma assembleària fer un món nou més confortable per a tothom? Somien truites, toquen de peus a terra? Van tenir pares i mares com la resta de mortals o són uns alienígenes en un planeta equivocat?
Crec que es pot respondre a tots els inter?ro?gants dient que són persones normals, aproximadament tots de la mateixa generació, que sortosament no van patir la LOGSE en els instituts. Se'ls veu molt viatjats en pla motxilla, espardenyes i emprant sempre els serveis públics de cada país, dormint als albergs juvenils, freqüentant les fondes barates del poble perquè estan molt avesats a viure de forma elemental i a adaptar-se a les circums?tàncies; han manejat amb èxit les situa?cions que els ha presentat la vida i no s'han deixat subornar amb promeses llamineres de diner fàcil. No han entrat en el vertigen del consumisme compulsiu, han escollit el que els interessa per la seva realització i no han caigut en el parany de Pablo Iglesias, que ja no sé si és un ser real o un personatge sortit de Joc de trons.
Són tan senzills i normals com el fill i la filla dels veïns, malgrat la seva indumentària gens convencional, però s'ha de tenir present que si es va en contra d'un estil de vestir, com no portar corbata, hom es pot esclavitzar en un altre uniforme tan rutinari i exigent com el renunciat; es cau en una altra forma d'homogeneïtzació i la diferència la marca qui porta corbata en el món dels descamisats i mal forjats.
Els tres exparlamentaris de la CUP han deixat molt bon record pel seu rigor i seriositat. Han aportat a la democràcia una altra forma d'organització diferent i alternativa a la dels partits que hem conegut. Encara que per molts la CUP, Candidatura d'Unitat Popular, és una nova formació política, que ha crescut de cop, té una història molt més llarga que la de molts altres partits com C's, Podemos, i l'extint UPyD de Rosa Díez. Eren simplement invisibles per la premsa perquè la se?va representació política era exigüa.
El seu origen es remunta al 14 de desembre de 1986, tanmateix una branca inequívo?ca?ment s'enfila al 1979 a la població d'Arbú?cies, on es formà el primer ajuntament demo?cràtic de la CUP, amb les sigles CUPA (Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies) i durant molts anys van governar sense oposició. L'alcalde de la CUPA, Jaume Soler, ho va ser fins al 2003, que va perdre les eleccions i passà a ser cap de l'oposició municipal. (Dos dies abans de les eleccions sopava amb no?sal?tres a casa i les donava per perdudes). Ell fou un dels impulsors de l'Assemblea Unitària d'Autodeterminació (AUA), 1991-1993. Ja són vells políticament, a pesar que els militants més mediàtics de la CUP són joves, entre els 35 anys i els 45 anys, aproximadament.
Un posat alternatiu en quasi tot, tallats del mateix patró i com he dit, porten una vestimenta, quasi un uniforme de feina, en la qual predomina el color negre o els obscurs, poques coloraines, el món en blanc i negre. Volen exterioritzar la seva diferència, no sols en la forma de vestir per deixar en evidència que ells són inconfusibles i no volen ser tractats com els altres partits, ara bé aquest afany per la distinció els acosta molt, formalment, a la secta, a un col·lectiu escollit i esotèric. Cava?llers templers dedicats no a la guerra, sinó a la política, amb un pensament insubornable (també Podem ho semblava en el seu origen) presos d'un ideal irrenunciable i que per ells és d'obligat compliment. Clar que en passar de la teoria a la pràctica sempre hi ha dificul?tats. També la CUP em remet als purs i abran?dats d'ERC en els anys que estaven a l'oposi?ció.
Antonio Baños, el candidat a presidir la Generalitat, apareix a les televisions a l'estil dels redactors americans de la sèrie negra, amb una armilla ajustada i corbata, crec en una vida anterior a la de periodista tocava el saxofon en un club de jazz de Harlem. Tothom afirma que els de la CUP són uns radicals i amb el mot «radical» volen desqualificar-los. Segons Iñaki Gabilondo, dimarts de la setmana passada: «La CUP dramatitza el procés, el porta a l'extrem, el «radicalitza» i el fa més inviable».
Veig molt més sencers i honestos moralment i ideològica la CUP que Podem, a?quests ja no han parlat mai més de «casta», ni que són l'antistema, ni d'Hugo Chávez, i la seva confrontació a la monarquia s'ha diluït i afirmen que la tenen aparcada. La CUP ha entès molt bé que Catalunya viu en un temps excepcional i que cal donar respos?tes originals i excepcionals, com va ser a?compa?nyar Artur Mas al jutjat envoltat amb el govern de la Generalitat i amb persones de diverses militàncies polítiques.
Josep Maria Terricabras en una piulada en el Twitter: «Quan dos grups polítics nego?cien ho fan sobre programes. Mai (mai!) en lloc ni s'ha discutit que és el partit més gran el que proposa el líder». Bé, això, és certament el que ha passat sempre, però no per ser histò?ricament cert, no té raó de ser sempre. La CUP ho vol discutir, malgrat sembli una com?petència exclusiva del partit gran.
Sense Artur Mas res hauria estat possible, ell ha protagonitzat el procés, estirat per la societat civil, i ha adquirit un lideratge que ha de permetre que continüi com a president de la Generalitat. Han enterrat tants cops l'Artur Mas, han proclamat que era un cadàver polític, que estava amortitzat i un perdedor, que dóna realment gust veure'l amb bon estat de salut i fent un discurs il·lusionant que fa vessar llàgrimes als oients.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema