Les xarxes socials en general, i Twitter en particular, han afavorit la proliferació i consolidació dels palmeros, l'espècie d'individus que es dedica sistemàticament a aplaudir i secundar comentaris sobre una línia de pensament concreta quan s'expressen a través dels portaveus oficials de la cosa o dels seus avaladors mediàtics. Antigament, aquests personatges s'expressaven amb la seva presència física en actes promocionals (d'aquí ve la identificació del terme que els engloba amb els aplaudiments) o bé mitjançant l'opinió publicada en mitjans de comunicació, des d'on aprofitaven per elogiar o exaltar les virtuts del discurs aliè. Ara, gràcies a la virtualitat, el palmero té l'oportunitat d'expressar-se en igualtat de condicions i sistematitzar la seva activitat. Hi ha dos tipus de palmero: aquell que, des de l'anonimat ciutadà, riu la gràcia permanentment al divulgador d'unes idees (i dins d'aquest afalagador trobem una inquietant subcategoria: aquell que ho fa no a través de la repiula?da o del «FAV», sinó de la menció directa, com esperant una reac?ció de l'al·ludit) i el que ostenta un càrrec socialment vinculat a l'emissió de missatges, preferiblement escriptors, docents i periodistes. Aquests últims són els pitjors. En un món normal, el que escriu i el que ensenya tindria la responsabilitat d'exercir més que ningú una mirada crítica sobre tot i tothom, perquè al capdavall la credibilitat del seu exercici professional va estretament lligada a la seva capacitat de distanciar-se d'allò que parla. Una cosa és que es posicioni sobre un ideologia, que està legitimat per fer-ho, i una altra de ben diferent és no tenir la capacitat (o la voluntat) d'analitzar-ne els clarobscurs. Aquests palmeros il·lustrats fan, a més, un flac favor als col·legues que sí saben distanciar-se del que parlen i aposten més per obrir debats que no per impartir doctrina. I no deixa de ser una alarmant contradicció que, en una era en què ens percebem com a més informats que mai, hi hagi qui confon opinió amb propaganda.
