A l'Argentina impulsen supermercats públics, amb preus raonables, per a les classes humils. En un país a on la inflació anual és del 26%, si els sous dels treballadors no s'apugen al mateix ritme, són menjats per l'augment de preus. Allò que sembla una bona iniciativa arriba després de dècades de polítiques, sent suau, negligents. A la venda de grans empreses del país a preu de saldo, ha seguit el paterna?lisme amb el ciutadà, l'enriquiment personal i la creació d'una camarilla arrapada al poder. Un fenomen hispanoamericà; dels països llatins, si volen.
Un dia un ministre argentí va fixar en la paritat el canvi de la seva moneda amb el dòlar, el resultat era que tothom anava al mercat negre i el dòlar es comprava com es pensava que valia en relació amb el peso. La moneda local tenia poc valor, perquè tothom volia dòlars, a la caixa forta o als comptes que molts tenien a l'Uruguai, un país molt obert i d'esquerres, però que funciona com un paradís fiscal. Després d'anys de fer que la gent pagués jubilacions privades, l'Estat kirchnerià va nacionalitzar les pensions privades, perquè les públiques estaven en fallida: i aquí pau i després glòria. Per això els argentins, per damunt de tot, són supervivents.
A casa nostra arriba la tan temuda deflació. La deflació, en contra de la inflació, fa que els preus baixin, però també els sous, la innovació, les ganes d'emprendre i fer negocis. Baixa el preu del petroli i és bo, però si baixa molt, tenim acomiadaments a les empreses i més atur. Al Japó van patir deflació dues dècades llargues, i els preus dels pisos, després d'una gran bombolla, baixaven i baixaven. Dues dècades perdudes d'una societat envellida i encarcarada. El món, de tan divers, s'assembla força. A Europa tenim societats envellides, i vivim una arribada contínua, extensa i perillosa d'immigrants que si no es controla, si no s'intenta planificar o no es fa res per evitar que els països veïns a nosaltres es desintegrin en guerres internes, ens trobarem tots en un vaixell a la deriva. Alguns pensadors parlen d'un sou ciutadà, d'un llindar de guanys anuals mínim sense impostos, com fan a la Gran Bretanya, de reformar -quina por- el sistema de pensions. Si Europa no vol morir d'èxit hem de saber mantenir els èxits del continent, amb el sistema sanitari, d'ensenya?ment i de pensions públiques com a bandera dels països mediterranis, amb el lliure mercat com a impuls de canvi. A la vida no hi ha miracles, i amb el tema del menjar, els polítics no han de fer populisme o política de terra cremada, és a dir, regalar coses avui, per passar misèries a l'endemà.
