Els membres de la CUP cometran un greu error democràtic si no investeixen l'Artur Mas com a nou president de Catalunya. Així ho penso i així ho dic, tot intentant raonar-ho.
Crec que la seva anàlisi de la realitat política, sorgida de les darreres eleccions, sembla feta des dels sentiments (o ressentiments), que configuren prejudicis, però no fruit d'analitzar dades reals i treure'n conseqüències, tal com són les anàlisis, madurs, adults. Recordo les actituds i propostes de l'extingit Partit Socialista Unificat de Catalunya, que varen anar modulant el seu discurs des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936. D'anomenar-se «dictadura del proletariat» «presa del poder» «destrucció de l'estat burgès», fins a dir-se «unió d'esquerres» «unió de tot el poble» «transformació de l'Estat» «socialisme en llibertat» «comunisme mediterrani» i presentar-se a les primeres eleccions democràtiques de la transició, amb aquest raonament que defugia de l'evolució de la Unió Soviètica i de l'Europa de l'Est:
«A nosaltres, comunistes occidentals, que lluitem per un socialisme molt diferent (sense els paranys de la propaganda reaccionària i sense negar, ans el contrari, les enormes conquestes de les revolucions anteriors), l'expressió «dictadura del proletariat» no ens ajuda a descriure la forma de socialisme al qual aspirem. Al revés, crea confusió. Perquè el nostre socialisme, el socialisme català, espanyol, europeu, serà necessàriament diferent d'aquell. Preservarà -tot eixamplant-les- les llibertats polítiques; serà pluripartidista i parlamentari. I ho serà no sols perquè les forces decisives de l'esquerra (socialistes i comunistes) així ho volen, sinó perquè en un país industrial, amb les característiques socials i culturals del nostre, el socialisme serà democràtic o no serà («Treball» 436 -1-376).
Veiem com el PSUC, mantenint-se en la seva radicalitat d'esquerres, evoluciona. Té en compte les circumstàncies socials, econòmiques i culturals del país i aquesta observació li fa dir «el socialisme serà democràtic o no serà». Em pregunto si la CUP pot arribar a la mateixa conclusió, atenent els resultats de les darreres eleccions al Parlament. No em sembla que sigui així. Vetar el senyor Mas, el candidat de Junts pel Sí la formació que, de llarg, ha guanyat les eleccions, al meu entendre, desfigura la democràcia representativa. Pot discrepar del programa de la candidatura guanyadora i no votar-la, però penso que no pot vetar el candidat que presenta Junts pel Sí.
Estem en una democràcia representativa i el candidat és la persona en qui han dipositat la confiança cents de milers de votants. Un univers social majoritari que sustenta i legitima el poder en la persona del seu representant. Vetar el representant és vetar aquest univers social que li ha fet confiança. Semblantment quan el Govern de l'Estat imputa el president Mas per desobediència està imputant de facto tots els 2.305.290 catalans que vàrem anar a votar el 9-N. O entenem i ens creiem que hi ha d'haver comunió entre representant i representats o desvirtuem, falsegem i pervertim la democràcia representativa.
Em vénen aquests pensaments i sentiments, perquè un dels llibres que tinc com a més entranyables i que de tant en tant ?rellegeixo per refrescar els principis i actituds democràtiques que ens varen conduir la transició de la dictadura a la democràcia i a l'Estatut, és Les terceres vies a Europa, que recull les conferències d'Anton Canyelles, Josep Solé Barberà, Josep Pallach, Joan Raventós, Ramón Trias Fargas i Jordi Pujol. Conferències pronunciades en la ?clandestinitat i editades el setembre de 1975. Franco moria al novembre del mateix any.
Em plau esmentar l'actitud conciliadora, constructiva, del comunista Josep Solé Barberà, jutge de primera instància a Reus, durant la República, membre fundador del PSUC, empresonat i condemnat a mort, durant la guerra civil. Tanmateix el 1945 surt de la presó i retorna a Catalunya, on va exercir d'advocat i va fer-se càrrec de la defensa de nombrosos presoners polítics.
La tesi de la seva conferència va ser el «compromís històric». El mateix que promovia a Itàlia Enrico Berlinger, autor de La Cuestión comunista (1976) prologat en la seva edició de Barcelona per Jordi-Solé Tura. Eren temps de pactes i aliances. Pactaven i feien coalicions de govern amb la Democràcia Cristiana i amb partits lliberals. Eren temps de realisme polític i calia refermar les institucions democràtiques. Tots feien pinya.
D'alguna manera donaven validesa al títol i la tesi de l'obra teatral de Jean-Paul Sartre, LES MANS BRUTES (1948). La trama se centra en les intrigues i les lluites ideològiques dins la resistència comunista, on hi ha una escissió entre els que volen se?guir les directrius de l'URSS, o sigui els dogmàtics, i els que opten per pactar amb la resistència nacionalista i fer front comú, o sigui «embrutar-se les mans».
Salvant el temps i la història, també podem dir que la independència de Catalunya necessita «un compromís històric», per assolir-la. Almenys dels partits que ho han proclamat en el primer lloc del seu programa. També els que no han posat en primer lloc, però volen la plena sobirania de Catalunya per camins diferents
És bo i necessari que totes les formacions polítiques, reivindiquin «mans netes» (no «manos límpias») que expressen la voluntat d'una gestió pública no corrupta i transparent, però fóra igualment bo i necessari que tots i cadascun dels partits es despullin de prejudicis i particularismes, «s'embrutin les mans» i pactin pel progrés sobirà, polític, econòmic, social i cultural de Catalunya. Ho diré a la marinera.... «Qui vulgui peix que es mulli es cul».
