Això és el que normalment contesto quan algú diu a la meva filla que és una princesa. Entre altres coses perquè això significaria que jo sóc reina o que el seu pare és rei. I el cert és que no he volgut estudiar mai per ser-ho. Ai, no, que això és genètic i ja s'hi ve preparat de moltes generacions enrere! D'això mateix parlàvem amb un col·lega l'altre dia tot fent el toc en un lloc la mar d'agradable. En un entorn encara més agradable: la plaça Narcís Oller. Una plaça petita de Barcelona dedicada a un escriptor nascut a Valls amb nom més aviat típic gironí (ara que ?comencen les Fires en honor del seu sant).
Sóc conscient que quan es fa servir «princesa» és tracta d'un elogi, però a mi em costa de veure-ho positiu.
No m'imagino quin mèrit significa haver nascut en una família determinada o haver-te casat amb algun dels seus membres. En canvi, sí que trobo que arribar a ser presidenta (d'una empresa, del govern o del parlament, d'una associació) té molt i molt de mèrit. M'atreveixo a dir que més que ser president. No individualitzo. Ho penso en termes poblacionals. En general (en general -que consti-) les dones necessiten molt més currículum que els homes per accedir a determinats llocs de responsabilitat. Alguns estudis ho han posat de manifest. En tinc de l'àmbit acadèmic on, precisament, hom sol pensar que hi ha mètodes més objectius de valoració que en altres àmbits, com ara el polític.
Malauradament, com va dir fa uns mesos en un tuit Antoni Garrell, enginyer industrial i cofundador del Cercle per al Coneixement: «Els homes mediocres poden arribar molt més lluny que les dones brillants». Si algú pot fer un estudi seriós que ho refuti ballaré per un peu.
