MERCÈ HUERTA

23.10.2015 | 00:00
MERCÈ HUERTA

«Impel·lit pel record he entrat un parell de vegades a la petita mostra d'homenatge que la Sílvia Planas li ha dedicat al Museu d'Història de la Ciutat. El record delicat i sensible m'ha desvetllat un major interès»

El temps que passa dibuixa una particular geografia de les absències. La suma de totes les geografies individuals, que inevitablement es toquen, dibuixa la geografia col·lectiva de les absències. I tota absència és una presència en el record i en la memòria. Hi he pensat sovint, en els darrers mesos, quan passava pel carrer de les Ballesteries, sense adonar-me del tot que ja no trobaré més la Mercè Huerta. La seva presència discreta, amb la bossa a la mà, amb un caminar tímid, entrant o sortint de casa, sola o acompanyada de Narcís-Jordi Aragó. Impel·lit pel record he entrat un parell de vegades a la petita mostra d'homenatge que la Sílvia Planas li ha dedicat al Museu d'Història de la Ciutat. El record delicat i sensible m'ha desvetllat un major interès, no n'he tingut prou.
Tinc ben present, també, un grup de set pins de troncs desiguals, capçades generoses i brancam divers, en un pendent suau de muntanya sobre un llit vagament daurat d'herba recremada per l'estiu, i un horitzó blavíssim, on la presència dels pins retalla el cel i el mar que es confonen, només separats per una ratlla imperceptible. Amb la massa vegetal d'un verd fosc i fort en primer terme, la ratlla separa subtilment, com qui no vol, el blau cobalt del mar, del blau més tènue del cel.
Mercè Huerta i Busquets, que va néixer a Figueres l'any 1929, va arribar ja gran a Girona, amb vint-i-vuit anys, després de passar els seus dotze primers anys, la seva infantesa, a Figueres i fins a vint-i-vuit, a Valls. Filla de telegrafistes, el nomadisme inherent als destins canviants de la professió la va dur finalment a Girona. No sé si el deix de mirada enyorada que tenia no és la petjada del canvi de les dues darreres geografies, Valls i Girona, de paisatges tan diferents. Sí que sé que els seus lligams familiars a Palamós la duien, cada estiu, a oxigenar la mirada amb els horitzons blau-verd d'algun dels seus quadres, o a mirar cap a les ciutats del nord, Europa endins, per trobar arrels de civilització i cultura que havien d'impregnar la seva mirada atenta.
Tothom que n'ha parlat ha ponderat la seva discreció, un punt de timidesa ratllant el pudor o, més aviat, una actitud humil davant la vida que sovint és un bé escàs en la humanitat. És l'actitud que ha mantingut amb la seva obra gairebé pensada, només, com una introspecció, com un refugi de felicitat, i exposada sempre amb molts dubtes. Però el dubte sobre la pròpia obra no li va pas impedir reivindicar la seva condició de dona que pinta, i la condició de les dones, ni d'exercir planerament la docència artística, primer de la mà de Domènec Fita i, més endavant, a l'Escola Municipal d'Art. En un lloc i altre va ensenyar a mirar la quotidianitat i a pintar amb ulls propis la vida de cada dia.
Ara ha fet set anys que la Casa de Cultura, la Fundació Fita i la Fundació Valvi van acordar presentar, de manera conjunta, una exposició, «Fidelitats», repartida en tres àmbits: Girona i paisatge, Figura i natura i la seva tasca docent explicada amb dibuixos i olis. El catàleg d'aquesta exposició és un compendi entre l'obra que s'hi presentava i un conjunt de textos de Josep Radresa, Domènec Fita, Joaquim Jubert Gruart, Jordi Falgàs, Maguí Noguer, M. Amparo Penadès i una antologia d'altres autors que parlen de la persona i de l'obra. La contribució de Joaquim Jubert és la més estrictament biogràfica, tot i que molt en el seu estil desborda el marc estricte de la biografia per construir un retrat personal i de context molt ric de matisos i accents, mentre que la contribució de Josep Radresa sintetitza les diverses fidelitats que es reuneixen en la vida i en l'obra de la Mercè Huerta: als temes, a l'estil, als colors, a l'enamorament del que pinta, al record de les coses vistes, al rol de dona. Seguint amb Josep Radresa «La Mercè, tal com ha dit ella mateixa, és una dona que pinta. I que pinta el record del que ha vist i el recordat en el seu entorn. Per a ella pintar és viure en un paradís. Ella tot pintant s'ha anat creant un paradís per habitar-lo».
Ara, però, les lluminoses galeries de la casa Masó, la pèrgola de columnes estriades de ceràmica de Quart, les jardineres de quadres blancs i blaus de la terrassa, els captards daurats i vermellosos a la Devesa i Rocacorba, la remor de la cridòria de les Fires que vénen, més solitàries, dibuixaran la geografia de l'absència de la Mercè i ens la faran present un cop més.
Només Narcís-Jordi Aragó i Masó, des del record dels anys de la ràdio, el periodisme i el teatre, punt de trobada i coneixença amb la Mercè, i de molts anys de vida compartida, podrà dibuixar amb plenitud els replecs d'una absència i una presència (quin nom!) plena de sentiments i d'emocions.
I els gironins transitarem més sols pel carrer de les Ballesteries.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema