Al cap de Creus, i en altres indrets de la costa, sovint es localitzen vaixells romans amb un important carregament d'àmfores de vi procedent de les nostres contrades. Els vins que es feien al que després seria Girona i Catalunya eren famosos per part dels gurmets romans que, altrament, tenien en una gran estima aquest licor preciós. Com deia Plini el Vell a la seva Història Natural, «el vi també és matèria de meravelles». I afegia que «cal tractar-lo amb la gravetat que ha de tenir un romà quan tracta de les arts i de les ciències». L'ampli món del vi, segons l'herència clàssica és font renovellada de meravelles i de saber, i li escau el mateix respecte que a l'art i a la ciència. Les àmfo?res que el contenien, a més s'estudien a la història de l'art i serveixen per fer diverses datacions.

El vi és essencial en la litúrgia de dues religions, el judaisme i el cristianisme i, en canvi, és perseguit i combatut -si més no ara, pe?rò no sempre, històricament- en el món islàmic. A la Pèrsia actual, particularment, és combatut de forma ferotge, i beure'n pot merèixer penes de presó o més grues: en els textos de l'Ayatollah Khomeini s'anuncien els pitjors mals, fins a tota la vida eterna, als qui gosin tastar-lo. Paradoxlament, aquest país va donar un dels ceps avui més prestigiosos, el syrah -que vindria de la ciutat de Shiraz-, i aquest país va donar els que, segurament són els millors poetes bàquics de tota la histò?ria, com Abu Nawas. També l'Al-Àndalus català -Dénia, Eivissa, València...- va donar grans poetes -alguns d'ells rescatats per Josep Piera- que lloen el vi.

Els antics grecs, que, presents a Empúries -juntament amb els fenicis de Vilamanera, a l'Escala- ens varen fer el present del vi i varen donar nom secular a la comarca de l'Empordà, que amb el Rosselló, a la Catalunya Nord, són de les primeres a rebre aquest saludable bateig. El vi, per a ells, era exalçat a l'alta categoria dels déus immortals, Atis, Cibeles i Dionís, déu aquest adoptat sota el nom d'Osiris a Egipte (on ja el vi era estimat i begut) i de Bacus a Roma. Crist, també mediterrani, i tan amic dels amics i del vi que, com Dionís, el convertia, a Canà, en pretext de miracles. I és clar -a desgrat del dolorós i vinòfob parèntesi islàmic-, el vi esdevé el símbol d'Occident.

El vi, doncs, és amic de les arts i font inde?fugible de les arts, de la poesia a l'escultura, de la pintura al disseny. Ja a les tombes de l'antic Egipte -on els faraons s'enterraven amb els seus vins favorits, blancs, negres i dolços- la vinya i els seus treballs hi eren ben representats. Fins arribar a Xavier Nogués, el pintor noucentista del vi i tants d'altres artistes.