Ha quedat escrit que s'enfila a l'escenari amb «la cara inflada» i que un cop dalt efectua «moviments penosos»; que és procliu a la «pallassada» i que afina millor si ingereix alguna «poció màgica» de color daurat; només així és capaç d'hipnotitzar la concurrència que ha pagat l'entrada per escoltar la seva música que alguna ploma experta vincula a «Nova Orleans, al pop, a la ironia electrònica, al folk, fins i tot a la cançó italiana o a l'inclassificable Van Morrison» (El País, 19/10/2015). Hi ha pocs músics a casa nostra tan geniüts com l'Adrià Puntí: es necessita geni per ser capaç de sortir a la palestra i saber que hi ha algun morbós o morbosa que ha vingut per assistir a la possible (re)caiguda d'un artista que no escaparà del seu passat ni amb l'ajuda del Delorean de Marty McFly, tan en voga aquests darrers dies. Això passa en tots els concerts del noi de La clau de girar el taller i de l'Enclusa i el cop de mall. A les beceroles, l'espectacle no acostuma a comptar gaire, gairebé gens; només ell, l'artista de Salt, compta. Ell i, en tot cas, els seus «moviments penosos" que poden ser premonitoris d'una actuació poc reeixida. Només superat l'esglai inicial la música cobra importància.
Atrapat pel seu passat, a en Puntí no se n'hi perdona ni una; és més, se li pronostica cíclicament -a cada gira, a cada concert-, la caiguda definitiva a l'infern dels excessos i al purgatori de la bogeria. Els que prediquen i escriuen elogis quan l'espectacle acaba bé acostumen a ser els mateixos que minuts abans desitjaven assistir, en viu i en directe, a la patacada definitiva. Són els que esperen poder dir algun dia allò de «ja es veia a venir». Per a algú, però, que diu haver tingut «ganes de broma» en estar «davant la mort» (Cadena SER, 22/10/2015) la mala fe i l'enveja, defectes que ens confirmen que som humans, esdevenen un simple pessigolleig als peus. I es deu fer un tip de riure.
