Dimecres vaig anar al Col·legi d'Economistes a Barcelona a presentar el cas de LC Paper. Els vaig explicar com hem anat superant les tres crisis que hi ha hagut en els darrers 34 anys, amb patiment i angoixa, amb tenacitat, amb voluntat d'aguantar, amb imaginació, amb anticipació... També la meva visió de l'economia global, allò de l'economia de l'abundància frugal i em vaig permetre suggerir-los uns deures com a col·legi: que estudiïn, davant el panorama d'impossibilitat d'apujar salaris, com es pot millorar el poder adquisitiu de la gent abaixant costos. Estic convençut que el futur va per aquí, per un canvi de model que permeti a la gent mantenir el benestar sense per això haver de lluitar per salaris molt elevats. De fet això és el que va mostrar Xavier Sala Martin en el seu programa de diumenge passat: qualsevol ara és molt més ric que el més ric de la història de la humanitat. Vol dir que la riquesa actual, el benestar del qual gaudim, era impensable fa 50, 100, 200, o 1.000 anys, per més ric que fossis abans, i és aquesta riquesa la que val. Als economistes els vaig explicar que sóc un fanàtic de la productivitat i de l'estalvi energètic, dues de les raons que expliquen per què hem aguantat les tres crisis anteriors. Finalment els vaig explicar el pla estratègic per avançar en la venda global i les innovacions per assolir un cert lideratge en el sector.
Divendres vaig assistir a una jornada a la Cambra de Comerç de Girona dintre el cicle de Transferència Tecnològica del Patronat de la Politècnica. Es tractava de parlar dels reptes tecnològics dels materials compòsits, d'exposar les seves utilitzacions, les recerques de la UdG, les interaccions entre els grups de recerca i les empreses... Vaig aprendre que a la UdG hi ha dos grups que investiguen compòsits, Amade i Lepamap, i que són de llarg els grups que tenen més coneixement d'Espanya en compòsits. Per un moment vaig veure la llum en el futur de les nostres comarques.
La meva participació va ser per explicar que, en aquella economia de l'abundància frugal que he explicat, la clau estava a aconseguir un ús intel·ligent de l'energia. L'home fa 10.000 anys consumia 2.000 kcal/dia, els romans consumien 30.000 kcal/home.dia en el zenit de l'economia agrícola. Avui els americans consumeixen 230.000 kcal/h.d. i Espanya té un consum de 87.000 kcal/h.dia. Havent estudiat on hem d'abaixar el consum, he arribat a la conclusió que els punts difícils són el transport i la construcció, i ambdós necessiten alleugerir el pes, siguin de vehicles o d'edificis. Per tant és evident que caldrà construir els cotxes, camions, trens, avions, habitatges i edificis públics amb materials diferents del que es construeixen avui dia, caldrà estendre el concepte compòsit arreu de l'economia.
Els materials compòsits d'avui es fan servir sobretot en l'àrea de l'aviació, car és allà on el pes és més crític. Per això la seva fabricació és extremadament tècnica, però artesanal. També comença a entrar en el món dels cotxes, primer tímidament amb poques peces, com per exemple el portó posterior o en l'interior però, de la mà dels cotxes elèctrics, -amb bateries que pesen molt- els cotxes esdevenen poc a poc amb estructures de compòsits. L'exemple del BMW i3 indica que potser aquest sector no deixarà res fora del seu control absolut, per la qual cosa sembla que per aquí no hi haurà massa activitat per a nosaltres. Però si pensem en la creació de materials compòsits a gran escala per al món de la construcció, si pensem en materials on se substitueixi el teixit en fibra de carboni o en fibra de vidre per materials cel·lulòsics amb papers porosos englobats entre resines i diverses capes d'estructura diferent, podem estar davant un objectiu clau per al nostre territori. Per una vegada podríem convertir la universitat de Girona en l'excel·lència en aquest àmbit i ser un focus de radiació que permeti el naixement de petites empreses en estreta relació amb altres de més grans per constituir un clúster molt especialitzat en aquest àmbit.
Imaginem si fóssim capaços de construir estructures sense formigó, o amb molt menys, amb dissenys alveolars, si fóssim capaços de fabricar planxes de material compòsit en base a capes de paper porós amb resistència augmentada per fibres de kevlar i que posteriorment es pogués fer servir per construir formes variades tot combinant altres materials i conformant-los en calent... Això és el que es pot veure avui a partir dels grups que hi treballen i amb el coneixement de les empreses que estan al seu entorn.
No sé si heu vist darrerament les xifres de creixement i d'atur, però mostren una cosa que vinc dient des de fa temps: la Catalunya interior, la rural que diuen a l'àrea metropolitana, se n'està sortint més bé de la crisi que la de la capital. Les seves pimes han sabut sortir millor de la crisi, s'han enfortit exportant, treballant i invertint. Potser és perquè no tenen accés a recursos financers fàcils i han de lluitar més, però és així. La Catalunya interior està començant a liderar l'economia catalana i el seu potencial és enorme, com mostra l'exemple de la UdG i de moltes empreses del nostre entorn.
Un em va dir que mai la revolució l'havia fet el món rural, ignorant la guerra dels remences al segle XV, la dels Camperols a Alemanya al XVI, la dels Segadors al XVII, la Gran Por dels camperols francesos el 1789 dintre la Revolució Francesa, o la importància dels pagesos en la revolució russa del 1917. Avui el món rural, la Catalunya interior, ha esdevingut menestral i exportador i lidera la nova economia. De la crisi al lideratge.
