la permanent discussió dels càrrecs eventuals

25.10.2015 | 00:00

Aquesta setmana, la CUP ha portat l'Ajuntament de Girona als tribunals per la contractació de vuit persones eventuals que ocupen càrrecs directius en diverses àrees tècniques. La CUP argumenta que els nomenaments són contraris a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que obliga els ajuntaments a obrir concursos públics per assignar aquests càrrecs. Aquesta llei, que és una reforma de la de Bases del Règim Local de 1985, ha entrat en vigor després de les últimes eleccions municipals, ja que va ser aprovada el 30 de desembre de 2013, i, entre altres coses, regula el nombre d'assessors i els sous segons el nombre d'habitants de cada municipi. Ara, haurem de veure com interpreta el Contenciós Administratiu aquesta impugnació de la CUP i si actua amb més celeritat que amb la denúncia presentada fa tres anys sobre els assessors de la Diputació que cobren de l'ens provincial per realitzar feines dels seus partits. En qualsevol cas, el tema dels assessors i els càrrecs de confiança de les institucions públiques genera constant polèmica pel mal ús que n'han fet la majoria dels partits polítics. En bona lògica s'ha d'entendre que un assessor és la persona de confiança que disposa de coneixements, experiència i prestigi sobrats per proporcionar consell i aval professional al càrrec institucional que l'ha triat. D'altra banda, el nomenament de l'assessor només hauria de donar-se quan les seves qualitats i especialitat professional són impossibles de trobar entre la nòmina dels funcionaris de l'Administració. Aquesta hauria de ser la funció de l'assessor, i per això són necessaris en les institucions públiques, però tots sabem que no és així. Els assessors i altres càrrecs de lliure designació s'entenen i gestionen a manera de quotes de poder, vedats tancats i lliure albir del partit que està en disposició de beneficiar. El nomenament sempre es realitza, la justificació de la seva necessitat queda en un segon terme o s'evapora sobre el pas del temps. En molts casos es pacta entre els diferents partits representats en una institució per poder col·locar personal de les pròpies formacions polítiques.
No hi ha dubte que la manera de nomenar els assessors o càrrecs de confiança accentua la distància entre institucions i ciutadania. No es corresponen amb la transparència anunciada en els últims temps ni és aquesta la regeneració que necessiten les institucions del país. Mantenen o incrementen la desconfiança en els polítics. Resulta imprescindible que les «noves maneres de fer política» comencin a plasmar de forma contundent. S'ha desaprofitat l'oportunitat de fer-ho amb el nomenament d'assessors i similars. En els nous usos, en el desterrament de l'amiguisme i l'aprofitament sense escrúpols, han d'implicar-se per igual govern i oposició. Fins ara pràcticament ningú ha evitat la temptació de col·locar qui ha volgut i com li ha semblat. És un mètode que ha de perdre la vigència de la qual ha gaudit per evitar que es vegi la política com una finca particular.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema