I vaig mirar enrere

26.10.2015 | 09:18
I vaig mirar enrere

Aquests darrers mesos he fet una cosa que crec que no s'hauria de fer gaire: mirar enrere. Aquesta girada de pensament m'ha portat preguntes ben estranyes. Després de 35 anys dedicat en cos i ànima al teatre em pregunto, si en aquell moment que vaig prendre la decisió de voler ser actor jo hagués sabut com acaba?ria tot plegat, hauria tirat pel dret com vaig fer? Estem assistint a l'extinció de la cultura com a fet decisiu d'una societat in?tel·ligent. La tecnologia ens ha atrapat i tot allò que té a veure amb oficis i pensaments es va apagant com s'apaga la vida quan ja ha fet el seu camí predestinat. Pot semblar catastròfic i molts em renyaran per aquest article. D'altres callaran i poc em donaran la raó pública. La mirada artística sobre el nostre esdevenir ha perdut força en les societats d'avui en dia. Reductes d'intel·lectualitat o moments de cultura, encara es van succeint un darrere l'altre, però sense cap mena de sentit; i em refereixo al sentit de la necessitat. Cultura ja és sinònim d'entreteniment. La comèdia en el sentit més vulgar del terme ha guanyat la batalla al drama. Segurament en aquest país nostre tan mediterrani de picaresca divertida i assolellada, la gresca s'ha imposat per damunt dels dies plujosos que ajuden a recloure't en tu mateix, i buscar en la cultura les respostes a les teves preguntes d'hiverns interiors. L'estat espanyols sempre ha estat culturalment egocèntric i una disbauxa en el fet creatiu (opinió personal). Catalunya, en canvi, i sempre generalitzant, lluitava contra aquest pes feixuc aportant profunditat coherent, ordre i aprenentatge dels diàlegs d'Europa i dels que venien de pas. No vàrem ser mai model de res però fa trenta cinc anys, somniàvem que un dia ho seríem per a algú i que avançàvem cap a una normalitat pels que en vivíem d'això i pels que en gaudien. Fa uns anys que la realitat s'ha imposat i no hem estat capaços de defensar davant la crisi, allò que durant un temps havia estat un model de «cultura catalana». Sí, tenim els aparadors, les elits i les medalles, però el poble ja no ens reclama. Ja la base de la nostra societat no necessita als artistes. Sóc del parer, encara que no sé si trobarem les forces, que cal tornar a començar. Tornar al punt de partida d'aquella il·lusió que aigualia les mancances, la precarietat i el desconeixement. Aquest miracle només pot sortir de les majories, del poble senzill, de la gent anònima que torni a descobrir que viure no només són fer equilibris amb els números i les màquines, sinó prendre cada dia la dutxa de comunicació i de poesia regeneradora. Ara tenim una nova oportunitat de tornar a començar, de tornar a creure en l'art com a aliment i de tornar a ser l'home o la dona que gaudia mirant la lluna i sentia la necessitat de compartir-ho combinant mirada amb emoció. Així va néixer el que avui està morint. I així comença el futur engrescador que ens espera si ens deixen. I vaig mirar enrere i vaig pensar que sí, que avui tornaria a creure en la cultura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema