Segons el mític periodista Garry Wills, el primer que cal conèixer d'un polític són els seus gustos literaris. A Espanya, Felipe González declarava que Memorias de Adriano, de Margerite Yourcenar, era el seu llibre de capçalera i Rodríguez Zapatero, que rellegia sovint els relats de Borges. En tots dos casos es tracta de lectures tòpiques que, d'entrada, no ens diuen molt sense un escrutini més exhaustiu. Alfonso Guerra passejava pel Consell de Ministres amb les simfonias de Mahler sota el braç, cosa que a Jorge Semprún li semblava la més gran de les pedanteries. Entre els vuitanta i els noranta, Jordi Pujol perorava en els fòrums públics sobre Herder i els romàntics alemanys; però, si fem cas de Josep Pla, l'expresident de la Generalitat no era més que un «milhomes ignorant». Aznar es va acostar a uns quants poetes, de Joan Margarit a Luis Alberto de Cuenca, que considerava de la seva corda i Rajoy ha tingut l'honestedat de reconèixer que només li interessa la premsa esportiva. Ha parlat alguna vegada de llibres Pedro Sánchez? I Soraya Sáenz de Santamaría? I Albert Rivera? De Pablo Iglesias ja sabem que li interessa la bibliografia postmarxista. Els gustos literaris ajuden a dibuixar la cara d'un personatge públic, la se?va curiositat i també, en certa manera, la seva visió del món. Al nostre país resulta infreqüent trobar-se amb polítics cultes. N'hi ha hagut alguns, el mateix Semprún, César Antonio Molina, José María Lassalle, etc., però per descomptat escassegen. Desconec si passa el mateix a l'estranger, tot i que segurament aquest fenomen no es dóna amb la mateixa intensitat. Les tradicions són diferents i també el prestigi de la cultura. A França, Mitterrand va arribar a espiar les converses privades d'alguns escriptors, mentre que als EUA, aquesta setmana, The New York Review of Books ens ofereix una fascinant entrevista del president Barack Obama a la que potser és la millor novel·lista viva dels nostres dies: Marilynne Robinson. D'entrada, en llegir el titular a la web de la prestigiosa revista nord-americana, vaig pensar que seria l'escriptora qui entrevistés el president; no en va els seus assajos ens parlen d'algú amb un especial interès per les idees polítiques. No obstant això, ha succeït al contra?ri i és Obama qui planteja les preguntes a l'autora de Gilead, amb soltesa, intel·ligència i respecte. O, el que és el mateix, amb un profund interès. Obama i Robinson dialoguen sobre la democràcia, sobre la necessitat de la inclusió enfront de l'exclusió i sobre la grandesa del sistema educatiu. Robinson argumenta amb certa recança que «ningú defensa allò que fem bé», alhora que reivindica una idea més positiva de la societat: a la base de la democràcia ens ve a dir es troba sempre una majoria que vol fer les coses bé i prosperar junts en comunitat. No al contrari; no, per descomptat, la filosofia pràctica de la sospita. Obama es lamenta de la distància entre les virtuts i desitjos del ciutadà, d'una banda, i el seu llenguatge polític, sovint sectari i d'una gran rigidesa ideològica, per una altra. Un col·loqui d'aquest nivell resulta impensable aquí: Amb qui parlarien Rajoy, Sánchez o Rivera? I de què? Es pot pensar que amb Bush o amb Sarkozy la conversa tampoc aniria molt lluny. La demo?cràcia il·lustrada acaba sent un luxe necessari. No garanteix res, però prevé de mals majors. Encara que sigui per decència, un lector de Marilynne Robinson difícilment podrà caure en certes banalitats.