Des de fa anys Rússia té al port de Tartus, Síria, la seva única base naval a la Mediterrània, després de la successiva caiguda o canvi de bàndol d'anteriors aliats com Líbia i Egipte. Aquesta sola raó justificaria el seu interès per mantenir el corrupte règim familiar i alauita dels Assad, una d'aquestes dinasties tan freqüents en les dictadures i el epítom és la dels Kim a Corea del Nord, que ja coneix la seva tercera generació. Rússia defensa la continuïtat de Bachar al-Assad en qualsevol arranjament per trobar una sortida negociada a la guerra civil d'aquell país. Davant d'aquesta postura, tant Europa com els Estats Units pensen que Bachar, amb les mans tacades per la sang de tants innocents, és més un obstacle que una basa tot i que darrerament les postures es vagin matisant i guanyi terreny la tesi d'acceptar-lo temporalment com a mal menor durant un procés de transició més o menys prolongat, ja que és una cosa que sembla inevitable i alhora tranquil·litzaria les minories, com la cristiana, terroritzades davant la possibilitat que els islamistes radicals d'Al-Qaeda (el Front Al Nusra) o del mateix Estat Islàmic acabin prenent el poder a Damasc.

Però no cal enganyar perquè l'interès rus va molt més enllà del port de Tartus i de fet ja ha desembarcat a Latakia, el feu alauíta per antonomàsia, on està construint una base al costat d'un aeroport militar, que també està fortificant. Des d'allà els seus avions bombardegen posicions no només de l'Estat Islàmic o d'Al Nusra, sinó també de l'oposició laica que desunida i desorganitzada «però amb suport americà, europeu, turc i d'alguns països del Golf» està enfrontant-se al règim de Damasc. Per a això, Moscou ha conclòs una aliança de circumstàncies amb l'Iraq, l'Iran i el mateix Assad. Els seus avions han violat en diverses ocasions l'espai aeri turc (país membre de l'OTAN) i es diu que alguns dels míssils disparats sobre Síria des de vaixells al mar Caspi «a 1.500 km de distància» haurien caigut en zones deshabitades de l'Iran, país que al costat de l'Iraq han de sobrevolar en la seva trajectòria. En aquestes condicions, el risc que un error desencadeni un conflicte més gran és evident i potser per això i per la seva inoperància efectiva, Washington acaba de cancel·lar un projecte de 500 milions de dòlars per organitzar una milícia oposada a Bashar i es limitarà a partir de ara a donar armes a forces opositores ja existents.

Que Rússia es pot veure arrossegada a traslladar cada vegada més tropes a Síria és un risc evident que en anglès es diu molt gràficament mission creeping: els instructors necessiten dipòsits d'armes, els avions necessiten bases i dipòsits de combustible, les operacions necessiten intel·ligència sobre el terreny que guiï els avions i els míssils ... Però Moscou no oblida el que li va passar a l'Afganistan ni el que allà els ha passat també als americans (quinze anys de guerra i els talibans han pres temporalment l'estratègica ciutat de Kunduz obligant Obama a mantenir les seves tropes més enllà de la fi del seu mandat presidencial, en contra dels seus desitjos i de les seves promeses) i procurar no deixar-se arrossegar més enllà del que li dictin els seus propis interessos.

I el seu interès principal no és Síria sinó recuperar en el món el paper de gran potència que va perdre en desaparèixer la Unió Soviètica, com ha recordat la bielorussa Svetlana Alexiévitx, recent premi Nobel de Literatura, que creu que Rússia torna l'època soviètica. No hi ha dubte que sap del que parla, ja que no altra és l'arrel última del nacionalisme que encarna Putin, que tants rèdits li dóna a la política domèstica, i que el va conduir fa un any a envair i annexionar la península de Crimea i a desestabilitzar tota la zona oriental d'Ucraïna, de parla russa i religió ortodoxa. El missatge de Moscou està impregnat d'irredemptisme nacionalista i vol dir-li al món que per aconseguir la pau a Europa i al Pròxim Orient cal comptar necessàriament amb Rússia i que per a això la política de sancions que li vam imposar després els seus excessos a Europa Central no és precisament la més indicada.

L'última intervenció armada soviètica a l'Orient Mitjà (Afganistan és una altra cosa) va tenir lloc en suport de Nasser contra Israel el 1967. Avui Rússia torna pels seus furs i la seva intervenció a Síria ha agafat completament desprevinguts els americans, que no tenen una política clara cap a Síria sinó una política vacil·lant tant pel que fa als objectius (Assad si o no) com enfront dels mitjans (a qui donar suport / armar i com). D'Europa millor no parlar, patim més que ningú les conseqüències de la guerra de Síria en forma de desenes de milers de refugiats que posen a l'aire la nostra descoordinació i les nostres vergonyes mentre ens limitem a ser mers espectadors de les ocurrències alienes per posar-hi fi, sense que per enlloc aparegui un projecte diplomàtic europeu d'arranjament per a aquest conflicte, per al qual després caldria tractar d'obtenir el suport d'americans i russos. Però això és somiar despert doncs Europa té actualment de lideratge, de política exterior, de política de defensa i de la solidesa econòmica i social per projectar-se cap a l'exterior en defensa dels seus interessos. El cas de Síria és només un més i així ens va.