Avorrit senyor,
Malgrat haver proclamat que els expresidents s'havien de comportar com els gerros xinesos, va ser vostè que el 2014 va anunciar que deixava el càrrec de conseller de Gas Natural Fenosa, pel qual cobrava 126.000 € bruts, sense comptar incentius, perquè s'avorria. Tanmateix, li queda un bon coixí: 75.000 € de pensió vitalícia, conferències a part, el que cobra com a assessor del milionari mexicà Carlos Slim, quantitat opaca a causa, diuen, del poc èxit del fons d'inversió que llençà.
Nascut el 1942, li agrada començar la seva biografia pel seu pseudònim clandestí «Isidoro», quan el 1963 ingressà a les files del PSOE. Però cal no oblidar, segons altres fonts, que en els primers 60 va complir el servei militar obligatori en les milícies universitàries de la «FET y de las JONS» per virtut d'un Decret del 22-II-1941 que ho permetia de fer als enquadrats al Sindicat d'Estudiants Universitaris (SEU), sindicat vertical contra el qual lluità després de servir-se'n i que, havent col·laborat a la JOC i a la Hermandad Obrera de Acción Católica, se li proporcionà la beca d'un sindicat catòlic per estudiar a Lovaina, cosa que no aprofità gaire. De jove va aprendre, doncs, a servir-se de les institucions: ja prometia! Fou capdavanter del PSOE des dels primers 70 fins al Congrés de Suresnes de 1974, quan substituí Rodolfo Llopis a la Secretaria General i va fer aquella finta de treure's el llast del marxisme.
Suresnes, recorda? Amb Guerra i Pedro Sánchez (a qui diuen que fa el llit perquè prefereix Susana Díaz) el 2014 van celebrar-ne els 40 anys. Li recordaré una de les resolucions aprovades a Suresnes i consensuades entre vostè i el seu bufó Alfonso Guerra, però no es posi vermell: «La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación, que comporta la facultad que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que mantendrá con el resto de los pueblos que integran el Estado español». D'aquí a dir-nos nazis als catalans independentistes en una carta que ens dirigí des d'El País a finals d'agost del 2015, quan escalfàvem motors per a les eleccions del 27-IX, ha plogut molt, ja ho sé. Vostè, com sempre, s'ha servit de Catalunya (Serra, Lluch, Borrell, De Ventós...), però mai se l'ha presa seriosament amb categoria d'estadista. Si ho hagués estat, abans de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, hauria dit alguna cosa, en comptes d'esperar-la i publicar tot seguit, amb la senyora Chacón, el 26-VII-2010, un article a El País reivindicant Espanya com a «Nació de nacions» (de nacions, a Espanya, n'hi ha; que sigui una nació ella mateixa, Canàries inclosa, no li ho acceptaria ni Maritain!). Si hagués estat un estadista, quan l'any 2012 va veure un milió de persones al carrer i el president Montilla parlà de desafecció dels catalans envers Espanya... hauria fet alguna cosa. Cap pont de diàleg. Ni quan la «Declaració de sobirania i el Dret a decidir del poble de Catalunya», aprovada el 23 de gener del 2013 pel nostre Parlament amb 85 vots a favor (ampliats a 104 13-III de 135 diputats!) Ni quan el 9N-14. Ho deixava ben clar al final de la seva missiva a El País: per a vostè, votéssim el que votéssim no serviria de res. Per a vostè, com per a molts espanyols, els catalans hem de parlar amb Espanya de genolls. Era tan gros el que deia, que va haver d'oferir una entrevista a Enric Juliana a La Vanguardia (5-IX-15) per mirar d'esmenar alguna cosa. També se li va veure el plomall: hi deia que no tenia elements per saber si el procés català era feixitzant (home!, doncs busqui'ls!) i afegia que el president Mas, pel fet de presentar-se en la llista de Junts pel Sí, havia sortit de la legalitat política (!). Tanmateix hi reconeixia Catalunya com a entitat nacional (nació, vaja, cosa que el PSOE no ha fet mai). No comptava amb els barons, reunits l'endemà dia 6: Catalunya, nació? Ni parlar-ne! (Quedava clar que el PSOE no admet la nació catalana!) I aleshores, davant dels micros, va dir que no havia declarat res d'això ni li havien fet aquesta pregunta A vostè, ningú no el guanya a l'hora de mentir.
A qui convenia una carta de tan baixa estofa com la seva, sense cap autocrítica ni cap referència a la fiscalitat? Vist que no pot ser que dos milions i escaig de catalans ens hàgim tornat bojos sobtadament (els que votàrem el 9N-14), els cal un cap de turc: el president Mas. Ell és el dimoni amb cua i banyes. Llavors hi vaig caure! Vostè, amb la seva carta, aplanava el terreny a Aznar i Rajoy. Proposava un escenari perquè en passés una de grossa. El PP ho anuncià tot seguit: canviaria les regles de joc del Tribunal Constitucional perquè es pogués empaperar el president Mas. Esdevindria un TOP! !
Des de Suresnes ha plogut molt, sí. Quan va necessitar els catalans per governar li vam ser lleials. I ens podríem haver oblidat dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) -23 morts entre 1983 i 1987- i d'una X ballant en un organigrama del qual acabaren a la presó el ministre de l'Interior José Barrionuevo, el Secretari d'Estat de Seguretat Rafael Vera, Ricardo García Damborenea, Julen Elorriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo. Eren temps de remenar les ?cireres (fins i tot presidí la UE) i de fer amistats que li han servit fins avui amb demòcrates tan significats com Fidel Castro o el règim marroquí de Hassan II. I dels escàndols de corrupció de la seva última etapa de govern Flick, fons reservats), Filesa Ibercorp (amb la jet-set implicada que esquitxà al president del Banc d'Espanya Mariano Rubio, a Manuel de la Concha-exsíndic de la Borsa que acabà entre reixes- i al seu mateix ministre Boyer) i comissions il·legals en l'AVE, cas Juan Guerra (germà del seu bufó), el cas Luis Roldán (director de la Guàrdia Civil)... No segueixo.
Retirat de la política, es dedicà als seus negocis, als seus bonsais, a la «Fundación IDEAS» des del 2010 i als seus amors. El desembre del 2011 esclatà l'escàndol: vostè i la seva muller, després de 39 anys de matrimoni, es divorciaven i no pas amistosament. Deixà el seu xalet de Pozuelo i es traslladà a un luxós habitacle del carrer Velázquez, en el cor del barri de Salamanca. Se sabia que des del 2009, sortia d'amagatotis amb María del Mar García Vaquero, una dona divorciada amb dues filles, que treballava a La Caixa, amb qui es casà el 2-VIII-12. Ni Pablo ni David, els seus fills, no hi assistiren; la benjamina, María, que li porta l'agenda, sí. Carmen Romero, la mare, que emmalaltí de càncer, en canta meravelles, dels fills i néts. Vostè, amb estades a la República Dominicana i al Marroc, la compra de la finca i la nova afició (el tall de pedres precioses) no els veu gaire. El setembre del 2013 comprà la finca El Penitencial, a Extremadura, on ?diuen que llegeix molt. Sap de qui és aquesta frase: «Els catalans són gent que amb facilitat dóna la vida per l'honor i per defensar-les ambdues s'avancen ells mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món»? De Cervantes. Per a ell al s. XVI ja existia la «nació catalana», senyor González. Mediti-ho i exliqui-ho a Pedro Sánchez.
M'acomiado. Escolti: Si «empuren» el president Mas, si ens apliquen el 155, si suspenen l'autonomia catalana, vostès, els unionistes, ja hauran perdut. Sap greu que un home que hauria pogut esdevenir un gran estadista, orb davant les urnes, s'hagi quedat en simple palmero del PP. Quina vergonya! I encara més que això li ho hagi de dir un independentista com servidor, que no sóc ningú; millor dit, sí: per a vostè, un nazi.
