Allò que el diable sap més per vell que per diable serveix per il·lustrar, sense cap mena de dubte, com Convergència Democràtica de Catalunya ha anat adquirint les habilitats pròpies de les cancelleries europees més recurrents. Mentre tothom es concentrava a focalitzar l'interès de les negociacions al Parlament de Catalunya en la CUP, els convergents es treuen de la màniga cinc parlamentaris de Catalunya Sí que es Pot que, per més que Rabell i Iglesias hi vulguin donar una explicació proporcionada, han estat els peons d'una jugada de vell estratega. Quasi de la mateixa alçada de les que ens ha començat a acostumar l'alcalde Puigdemont. Recordem sinó el cop de volant que mentre les obvietats de la política catalana suggerien una aliança entre ERC i CiU en l'àmbit municipal, l'alcalde de Girona pacta contra pronòstic, amb negociacions discretes i imprevisibles, amb Avancem. La sacsejada que va significar per a la socialdemocràcia gironina va condicionar els següents moviments de l'híbrid republicà amb MES. Una mostra molt més recent d'aquesta destresa sobre el taulell de les peces polítiques es va poder veure en el darrer ple municipal quan, malgrat haver anunciat l'oposició el veto a l'aprovació de les ordenances municipals, el batlle els va colar vuit dels onze possibles punts de debat. I, com aquell que diu, quasi sense que se n'adonessin. De fet, un cop acabat el ple, alguns regidors de l'oposició encara es ventaven de la seva gallardia en plantar cara al govern convergent, sense percebre encara que els havien fet un gol per tota l'escaire. Contents i enganyats.
Suposo que per això, quan alguns d'ells es van recuperar de l'ensurt van reaccionar amb ràbia ferotge pregonant als quatre vents que duien el consistori al jutjat pel cas dels nomenaments a dit dels càrrecs de confiança. Que vigilin bé les seves esquenes! Els convergents no perdonen ni obliden. Quan menys t'ho esperes el diable deixa de fer-ser el vell i treu la forca.
