Ja és diumenge. De Lausana a Ginebra. De Ginebra a Cassà. El tren de l'aeroport barceloní: un paisatge vergonyós i tercermundista. Penso en les passejades pel caminet que serpenteja el Léman i en les futures passejades a Munic, la propera destinació del meu fill i la seva dona alemanya. Ho tindré més fàcil. L'any vinent l'aeroport gironí serà la meva propera estació d'enllaç". Així acabava el meu article del dimarts 18 de novembre de 2014. I així ha estat fa uns dies: de l'aeroport gironí a l'aeroport de Memmingen, un antic aeroport militar, i en un autobús de dos pisos, molt còmode, que espera el vol que surt de Girona, de Memmingen a Munic. Al centre de la ciutat, a una de les estacions de trens i busos. Fa un cert temps que entre les obres que s'estan fent als carrers del voltant i l'acumulació de refugiats a l'estació els primers dies de la seva arribada, el bus et deixa en un carrer molt proper a la zona.
Pràcticament ni te n'adones i ja has canviat de país. De referents. De paisatge. De manera de fer i de viure. Has deixat enrere si hi haurà consens o si no n'hi haurà. Les declaracions, el dejà vu, els possibles pactes o els pactes impossibles. Si serà que sí o si serà que no. I et vas sentint identificada amb aquesta ciutat que comences a descobrir, plena de places i d'espais verds, amb aquesta vida plàcida i ordenada. Deia Josep Pla que "la tardor és l'estació de les bones olors". Jo afegiria que també és l'estació dels colors. Els colors de la tardor que a Munic es poden gaudir intensament perquè pots fer llargues caminades al costat de molts arbres verds i grocs i ocres i rogencs. I heures verdes i vermelloses -espectacular- que s'enfilen pels edificis a la recerca del cel blanc i blau que són els colors del seu escut. I més places i més jardins plens de flors. I els carrils impecables per anar en bicicleta. Molta gent amunt i avall. Tot ben cuidat. Tot ben ordenat. Civilitat per totes bandes.
I em ve al cap el poema Bèlgica, de Josep Carner: "M'agradaria fer-me vell dins una / ciutat amb uns soldats no gaire de debò, /on tothom s'entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor, / on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa, / on ?veiéssiu uns dintres de casa aquilotats / de pipes, de paraules i d'hospitalitats, / amb flors ardents magnífica sorpresa, / fins en els dies més gebrats (...) "Hom trobaria savis de moltes de maneres; / i cent paraigües eminents / farien -ai, badats- oficials rengleres / en la inauguració dels monuments".
Una altra matinada: de Munic a Memmingen. De Memmingen a Girona. Serà la meva nova estació d'enllaç. Durant molt de temps. De nou, hem aterrat. I tornem-hi:
"- Bé, senyor Peret, en què quedem? És mort o viu?
- Fa de mal dir... -contestà amb una veu molt petita el senyor Peret.
Davant de la resposta, no hi hagué més remei que portar-lo fins al seu llit -cosa que realitzaren, enmig de grans esforços, l'hortolà, el seu fill i alguna altra persona present a l'escena.
De tota manera, la resposta deixà a tothom molt alleugerit". (No som res, però fa de mal dir..., La vida amarga, Josep Pla).
