Aquest cap de semana ja han aparegut les primeres discrepàncies en algunes formacions polítiques. El primer que s'ha despatxat a gust ha estat l'exprimer secretari socialista, Pere Navarro. L'han deixat fora de la llista per Barcelona i ha dirigit crítiques directes a Carme Chacón i José Zaragoza.

És evident que el PSC no passa pel seu millor moment i els més optimistes parlen de 6 o 7 escons, per la qual cosa no hi ha lloc per a tothom. La candidata s'ha envoltat d'una guàrdia pretoriana, totalment fidel per si té l'oportunitat de tornar a presentar batalla si Pedro Sánchez flaqueja. La candidatura socialista és molt decebedora atès que, malgrat els nous temps, els seus dirigents no han entès que avui el país demana canvis i frescor a les llistes. Tornar a repetir Chacón com a cap de cartell no ofereix garanties que l'electorat s' hi pugui engrescar, ans al contrari.

La seva participació en campanya serà pràcticament anecdòtica davant l'empenta de Ciutadans i fins i tot d'ERC. Chacón ha perdut la realitat de la situació de Catalunya. Viu a Madrid i els seus objectius no passen per resoldre la problemàtica dels catalans. D'altra banda, va defraudar milers d'electors quan a mitja legislatura va deixar l'escó i se'n va anar a Miami, després d'un rebot per un enfrontament intern a Ferraz. És la cara vella d'un socialisme que no s'ha recuperat de l'escissió i baixes que ha anat patint els darrers temps. No cal dir que es comportarà com una corresponsal del PSOE a Barcelona i que, una vegada s'hagi acabat la campanya, ja no la veuran gaire més pel carrer Nicaragua.

Tot plegat, molt dolent per al país. Quan apareixen noves cares i noves fórmules electorals, el socia?lisme català continua sense aixecar el vol i sense adonar-se que les velles polítiques seran sancionades a les urnes. El discurs del no a totes les demandes i temes pendents de Catalunya no aconsegueix despertar ni els més escèptics.

Aquesta picabaralla a can PSC ben aviat la viuran a can PP. Les enquestes no els donen més de cinc escons, per la qual cosa la guerra està servida i ningú no voldrà perdre la cadira. La plaça de la senadora Camacho s'ha perdut i ara es voldrà col·locar com a diputada. Però els Fernández-Díaz, Moragas i Ayllón ja han començat a tremolar. El ministre vol repetir de cap de llista, però les seves simpaties són poques a casa nostra. Set o vuit noms es disputaran cinc llocs de sortida i alguns ja han començat a esmolar els ganivets. La paritat pot salvar Dolors Montserrat, que aspira a fer una carrera política tan llarga com la de la seva mare.

Mentre, els de Ciutadans deuen estar més contents que mai. Se'ls gira tot a favor. No cal que facin gaires esforços, perquè s'emportaran els vots de càstig que patiran socialistes i populars. Les seves aspiracions són màximes i competiran amb CDC i ERC per ser la llista més votada a Catalunya.

Des d'ERC parlen d'anar sols i de Joan Tardà. És molt bona idea i segur que arreplegaran molts vots si Convergència continua enfangada amb els casos de corrupció. Els republicans tenen la necessitat de passar el test en solitari d'aques?ta contesa electoral, on han de treballar en zones de la perifèria de Barcelona per convertir-se en el primer partit del país. Tard o d'hora Convergència haurà de refundar-se i qui pica primer, pica dos cops.