A finals d'any s'hauran celebrat a Catalunya eleccions locals, autonòmiques i generals. Una bona part dels candidats elegits ocuparan per primera vegada els seients dels ajuntaments, del Parlament i del Congrés i el Senat. La renovació serà tant el resultat de l'aparició de noves forces polítiques com del canvi de persones en els partits tradicionals, en alguns més que en altres.
Ara bé, cada dia que passa creix un rum-rum d'incredulitat que s'escampa pels carrers i places. La majoria de la gent desconfia de les ampul·loses promeses electorals i es pregunta quins són els motius per presen?tar-se a les eleccions dels novells i dels fòssils. Si la resposta més freqüent és que s'han ficat en política per defensar l'interès general, les rialles s'escolten fins a l'últim racó del país.
De fet, descomptant honroses vocacions de servei, els elegits vencedors sucumbiran a l'eròtica del poder. És a dir, l'excitació d'exercir l'autoritat que, com més suprema, més plaer proporciona. I aquells que ocuparan els bancs de l'oposició es rosegaran els punys disposats a posar pals a la rodes.
Per què els somiatruites de majories absolutes, amb el rerefons d'ambicions perso?nals, no es retiren en no haver assolit els objectius? A què es deu la caparrudesa de seguir, peti qui peti? Es creuen salvadors de la pàtria o messies d'una nova era rica i plena?
Ben aviat la ciutadania comprovarà com els vells i els nous polítics actuen com sempre. Continuaran defensant interessos particulars emmascarats amb l'apel·lació a l'interès públic.
Quina llàstima que a les llistes electorals l'amiguisme s'imposi a la vàlua dels candidats.
Quina llàstima que la carta de presentació dels aspirants consisteixi en la lleialtat a uns padrins.
Quina llàstima que sortir elegit esdevingui un modus vivendi per als que no tenen ofici ni benefici.
Quina llàstima que la mediocritat imperi en els debats polítics.
Quina llàstima que els representants del poble segueixin a ulls clucs les instruccions partidistes.
Quina llàstima que la supèrbia dels elegits serveixi per encobrir la seva ignorància.
Quina llàstima que la conjura dels necis aprofiti la majoria absoluta per proposar barrabassades.
Quina llàstima que el consens sigui una missió impossible per l'entossudiment d'uns i altres.
Quina llàstima que les desqualificacions personals supleixen els arguments polítics.
Quina llàstima que es miri enrere per retreure's errors quan cal buscar acords per al futur.
Vaja! Prou de lamentacions perquè és com predicar en el desert. És l'hora de reaccionar per exigir un canvi radical en la praxi política que vagi més enllà d'un rentat de cara. No de fer el paperot de voler canviar-ho tot perquè res canviï.
