D'aquí a deu minuts obrim sala!», «Deu minuts?», «Deu minuts». Som-hi. En trenta segons l'escenari queda desert. Des de la cabina dels tècnics faig un repàs mental de l'atrezzo que hem col·locat al costat de la porta -entrades, castanyes, el còmic, l'ampolla de cava-. Faig una última mirada atenta a l'escenari -butaca de la iaia, taula, quatre cadires, tocadiscos, telèfon i penjador amb jaquetes- i m'adono -socors, cinc minuts- que falta una jaqueta al penjador. Baixo volant i estic a punt de matar-me per les escales: «Falta una jaqueta al penjador». «Quina?», «La de la mare». Pànic fins que ens adonem que la mare ve del carrer i, per tant, la jaqueta la porta posada. Torno corrent cap a la cabina dels tècnics -el de so, que m'ha vist sortir disparada, em fa notar molt amablement que tenen uns intercomunicadors amb l'escenari- i m'assec. Al cap de poc arriba el director i s'asseu al meu costat. Silenci, fosc, tot a punt.
Quan has escrit un guió però no només has escrit un guió sinó que has estat a tots els assajos repassant el text i pràcticament has fet d'ajudant de direcció i has anat a casa la iaia a buscar un tupper taronja perquè fa més de l'època i a casa els pares a buscar un còmic d'en Tintin de finals dels anys setanta que quedarà molt bé i has estat a punt de tenir un cobriment quan has vist que us heu menjat per error els carquinyolis que surten a la segona escena i et saps les cançons de memòria perquè has estat fins i tot als assajos musicals, quan has treballat un cap de setmana i un altre amb més de cinquanta persones totes il·lusionades i implicades fins al moll de l'os, uns segons abans de començar t'agafa terror. Encara més silenci i fosc: que surti tot bé, si us plau.
I llavors entra la iaia i posa el tocadiscos i sona La Gallineta tal com estava previst i encara estàs en tensió però veus que de moment no ha passat cap desastre. I després surt el nét amb el còmic d'en Tintin i el diàleg s'entén bé i et sembla sentir que algú ha rigut tímidament. I després el pare i la mare ballen i t'emociones amb La plaça del diamant i t'adones que t'has relaxat una mica i a l'escena següent, sí, el públic riu! I llavors vénen més escenes i més cançons emocionants i hi ha algun entrebanc però tot va bé. I ni t'has adonat que ja estem a l'escena final i funciona, i ja s'ha acabat i la gent aplaudeix i sembla que ha agradat i et sents feliç.
Diumenge passat vam estrenar La Gallineta a l'Auditori de Girona, un concert de la coral del GEIEG sobre la nova cançó. Per als que treballem moltes hores sols hauria de ser obligatori, com a mínim dues vegades l'any, fer alguna cosa en grup. Precisament perquè estem acostumats a treballar sols i a fer la nostra, ens costa una mica -se'ns posen els pèls de punta, per exemple, quan sabem que faríem una cosa d'una altra manera i ens hem d'esforçar per aguantar el tipus i callar- però val la pena, perquè la sensació d'haver fet una cosa que funciona (i emociona) entre tots és altament reconfortant. Us ho recomano, de tot cor.
