L'origen de moltes festes locals té relació amb el patró de la població o amb una concentració de ramats o amb la fi d'alguna activitat agrícola, el blat i el vi es destaquen entre els aliments més preuats per totes les comunitats.

Normalment les festes cauen a l'estiu, el gran període de les festes majors, o a l'entrada de l'hivern, aprofitant que el dia no s'ha escurçat del tot i encara no ha arribat el fred gebrador. Són dies de merescut descans; abans els actes religiosos hi tenien molta rellevància, però el laïcisme i la secularització de la societat els ha fet fora del marc festiu pagà, i ara, a més de les transaccions econòmiques de compra i venda de maquinària i béns de consum, senyoregen les estones lúdiques (balls populars al carrer o a l'envelat, sopars de barri, partits de futbol, cucanyes per a la mainada, etc.) i la gent no pensa sinó a solaçar-se de l'activitat laboral.

Les Fires de Girona, la Festa Major té un origen en el mercat del bestiar, cavallar, mular i boví, que a l'estiu pasturava en els prats ufanosos del Pirineu i gradualment baixava tot fent parada comercial i festiva a Camprodon, Olot, Banyoles i culminava el trajecte a Girona on el subhastaven o el venien a particulars. A la Devesa de Girona s'hi reunien els millors exemplars; les mules i ases, cavalls i eugues, braus, vedelles, vaques, fins cabres, xais, porcs, gallines i ànecs es distribuïen arreu de la ciutat. En la mesura que passaren anys aprofitant el valor de les compres i vendes i la munió de persones concentrades arribaren els firaires i uns venien castanyes, torrons, panellets i altres muntaren entreteniments per a la canalla, barques, tobogans, parades de tir, cavallets, autos de xoc, una nòria més alta que els arbres, parades de por i de monstres.

El record més llunyà de les Fires de Girona, un cop ben escorcollada la memòria, em porta als meus set anys, quan vaig venir des de can Nualart (Grions) a veure amb el meu cunyat Joan i el seu pare en Joaquim les seves dues magnífiques vaques exposa?des a la fira. Any rere any guanyaven el primer premi del concurs de bestiar boví perquè presentaven uns exemplars productius, nets i bufons i se'ls veia contents. Els seus braguers eren tan immensos, tan plens de bona llet, que quasi els mugrons tocaven a terra. Tenien fins i tot un caminar majestuós i solemne. Treballaven alegrement a les quadres tot el jorn fent llet que venien als de la Ram de Vidreres.

En Joan amb el seu germà Quimet tenien un mas, granges amb moltes vaques i algun semental i havien fet l'arbre genealògic de cada vaca, on es llegia el nom dels pares, dels avis i dels besavis i els creuaments genètics del passat que havien contribuït a fer vaques lleteres estupendes per enveja de tots els ramaders.

Ho rememoro amb precisió perquè mai havia vist ploure a bots i barrals com aquell dia. Sortirem de can Nualart amb un cel molt encapotat, malcarat, amb núvols negres i inflats que s'agitaven veloçment, empentats pel vent. «En caurà una de grossa», va dir l'avi. El cel s'havia enrabiat i quan érem a Maçanet de la Selva va començar el diluvi i a la recta d'entrada a Girona, custodiada per alts plàtans a cada costat, queien totes les fulles seques dels arbres. Per fi arribàrem a la Devesa, on ens esperava en Quimet.

En Quimet era tan expert en bestiar boví, que algun ministre d'Agricultura i Ramaderia d'en Franco se l'enduia a l'estranger (ell parlava diversos idiomes) a comprar exemplars d'altres races per millorar la qualitat de les vedelles i les vaques hispàniques. Amb murrieria pagesa les més bones se les quedava per a can Nualart. El ministre normalment no hi entenia res i confiava cegament en el seu criteri.

Una vegada un tren especial en el qual viatjava el ministre acompanyat de secretaris va parar-se a l'estació d'Hostalric i va baixar només en Quimet, molt elegant i amb una maleta. Jo l'esperava. Em va explicar que venien de la part nord de França i que també havien estat uns dies a Suïssa i havien comprat bestiar de no sé quina raça que creuaria amb vaques d'Astúries. Crec que els dos germans eren els únics a tot Catalunya i potser a la resta d'Espanya que portaven un control rigorós sobre l'historial del seu bestiar i dels braus sementals. Segons ells aquí a Catalunya s'havien mesclat arbitràriament les races i ja no se sabia si alguna era autòctona o vinguda de França o de l'Aragó.

En Joan s'estimava molt les vaques, li agradaven perquè eren bones, no tenien cap malícia, tot i que no fossin espavilades. Sovint em deia: «Els gossos, els cavalls aprenen aviat a creure i a fer les coses bé, en canvi a les vaques els costa molt. Pobretes, són matusseres». Cada cop que visitava la meva germana feia una llista amb alguns dels preciosos noms que figuraven damunt de la menjadora de les vaques: «La presumida», «la perla», «la guapa», «la Gina», «la dolenta», «la distreta», «la blanca», «la senyoreta», «la brètola», «la mestressa», «l'esgarriada», «la ventafocs», «la princesa», «la marinera», «la pagesa», «la blancaneus», «la poeta», «la pècora», «la reina», «la fada», etc.

La Devesa era un bassal fangós; moltes parades tancades, alguna d'oberta sense cap activitat, entretinguts els firaires a recollir els estris i no morir negats. Gens divertides per un nen petit com jo; només veié bestiar gros; ferum de caca vaquina i palla xopa. Des d'aquell dia he associat les Fires de Girona amb la pluja, les sabates ens quedaren molles i passàrem molta fred.