«Perfectae caritatis»

28.10.2015 | 09:47
«Perfectae caritatis»

Avui, 28 d'octubre, celebrem el 50è aniversari de l'aprovació i promulgació, per part dels pares conciliars, del Decret del Vaticà II, Perfectae caritatis, amb el resultat de 2.321 vots a favor i quatre en contra.

Va ser el papa Joan XXIII qui el 5 de juliol de 1960, amb el motu proprio, Superno Dei nutu, constituí la comissió preparatòria conciliar dels religiosos, que elaborà un primer esquema, que, com escriví el P. Josep Mª Rambla, era «un bon resum de la doctrina fins a Pius XII, i obrí el camí a la renovació».

El Decret Perfectae caritatis és l'únic document conciliar que expressa en el mateix títol l'objectiu propi del Vaticà II: l'aggiornamento o renovació convenient de la vida religiosa. El nom d'aquest decret marca el final d'un llarg procés que començà amb el text De statibus perfectionis, després es passà a De religiosis, i finalment es va imposar De accommodata renovatione vitae religiosae. Com ha escrit el P. Josep M. Rambla, «la tasca del Concili pel que fa a la vida religiosa, va ser un pelegrinatge als orígens, és a dir, a allò que la va fer nàixer, i per tant, a allò que la sustenta».

El nucli de la Perfectae caritatis és el seguiment de Crist i no tant l'anomenada en altre temps «vida angèlica». De fet, els religiosos no fem més que prolongar en la nostra vida el Crist, estimant com ell va estimar, i per això les primeres paraules del decret fan referència a la caritat perfecta. També el primer paràgraf fa esmenta l'Esperit, enviat per Crist per portar a terme, a través dels religiosos, la seva obra. Per altra part, la «divisió» tradicional entre pregària i missió només es pot admetre com dues dimensions d'una mateixa vida amb el Crist. I és el seguiment de Crist, impulsat per l'Esperit, que ha fet florir en l'Església una gran varietat de carismes.

El text d'aquest decret proposa uns criteris per a la renovació de la vida religiosa des del canvi o conversió del cor: fidelitat a l'Evangeli, retorn al carisma dels fundadors i integració i participació dels religiosos en la vida de l'Església. Abans del Vaticà II hi havia costums i tradicions que no manifestaven ben clarament el valor transcendental de la vida religiosa, com hàbits anacrònics, separacions de diferents classes de religiosos o allunyament del món. La vida consagrada al si de l'Església té, evidentment, una naturalesa eclesial i d'aquesta manera supera cert elitisme o aristocràcia eclesial, ja que la vida religiosa ha d'abandonar «l'anacronisme de considerar-se un estament d'elit, com si fossin els millors, o almenys els cridats a ser-ho», com ha dit el P. Josep M. Rambla.

El text del Decret Perfectae caritatis consta d'una introducció i vint-i-cinc números, que van des de l'actualització de la vida religiosa (núm. 2), el conreu de la vida espiritual (núm. 6), els instituts contemplatius (núm. 7) i els dedicats a la vida apostòlica (núm. 8), la vida monàstica (núm. 9), la vida religiosa laïcal (núm. 10), els instituts seculars (núm. 11) i els consells evangèlics (núm. 12, 13 i 14). El decret tracta també de la clausura de les monges (núm. 16) «tot i que suprimint aquells costums ja antiquats», per adaptar-se «segons les circumstàncies de temps i de lloc», l'hàbit religiós (núm. 17) que és «signe de consagració», i que ha de ser «senzill i modest, pobre i alhora escaient», i per això s'ha de modificar aquell que «no s'ajusta a aquestes normes». El decret tracta també de la formació (núm.18), la fundació de nous instituts (núm. 19) o la unió entre instituts (núm. 22). En la conclusió d'aquest decret (núm. 25) s'encoratja els religiosos a escampar «per tot el món la Bona Nova de Crist» des d'una «fe íntegra, amb caritat envers Déu i el proïsme».

Cal recordar que el papa Francesc, en el discurs que el 20 de setembre passat a l'Havana adreçà als religiosos, ens convidava a viure i a ser portadors de la misericòrdia de Déu: «On hi ha la misericòrdia hi ha l'Esperit de Jesús». I pel contrari, «on hi ha rigidesa, hi ha només els seus ministres».

El Papa ens ha demanat diverses vegades als consagrats que no tinguem por de la tendresa i de la misericòrdia de Déu, que «es fan carícia». I també ens ha demanat viure la nostra consagració com un servei, perquè «qui no viu per a servir, no serveix per a viure», així com també a escampar l'alegria. Per això, avui, cinquanta anys després d'haver estat aprovat el Decret Perfectae caritatis, aquest text ens anima els deixebles de Jesús, en l'Any de la Vida Consagrada, a ser testimonis (enmig de la nostra societat) de la tendresa i de la joia, de la misericòrdia i de l'amor de Déu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema