Astèrix i Obèlix no es poden queixar. Estan en molt bones mans. Després d'una colla d'àlbums erràtics, on els dibuixos magnífics d'Albert Uderzo eren incapaços d'encobrir l'absència de René Goscinny, els llapis de Didier Conrad i els guions de Jean-Yves Ferri els han retornat al bon camí. L'aparició d'Astèrix i els pictes va ser una sorpresa tonificant. I El papir del Cèsar confirma que el nou equip ha sabut capturar l'essència de la sèrie, tot i que, de moment, no gosa transgredir l'herèn?cia rebuda. Cap problema. Aquest pla Renove dels gals irreductibles l'hem d'entendre com una aposta a llarg termini. I és molt possible que els hereus acabin oferint-nos obres tan reeixides com Astèrix i Cleopa?tra, La zitzàniaLa residència dels Déus.

De moment, m'esgarrifa la capacitat camaleònica de Conrad per mimetitzar els traços d'Uderzo. Aquesta fidelitat al cànon s'allunya del que ha passat amb altres personatges veterans, com Spirou, que han viscut una evolució gràfica molt saludable, a partir de les intervencions d'autors diversos.

Ferri, és ben veritat, tampoc no s'allunya gaire dels patrons creats per Goscinny. I en alguns moments del Papir, hi ressonen els ecos d'aventures anteriors. Això no vol dir, però, que la trama no sigui consistent. O que no contingui girs originals i gags ben trobats.

Estic convençut que, a mesura que Conrad i Ferri se sentin més còmodes amb l'univers dels gals, li aniran extirpant clixés i llocs comuns per fer-li guanyar més nervi, més enginy i més trempera. Els tres ingredients que, anys enrere, van convertir Astèrix en una sèrie magnífica.