vivim instal·lats en la simbologia del gest. La política s'hi sustenta i el periodisme ho reprodueix, però també passa a l'esfera íntima. Segurament per intoxicació virtual, convertim la paraula, o la seva omissió, en dipositària de mil històries que se'ns insinuen més que se'ns expli?quen. Per tant, arriba un punt en les relacions socials que interpretem més que veiem, perquè estem convençuts que aquella petita acció, aquell petit apunt, és el niu d'un relat inabastable que ens apropa a una presumpta veritat.

Hi ha un experiment que ho constata: la interpretació simbòlica dels vulgars tràfecs quotidians. Acostumem a llevar-nos cada dia a la mateixa hora, símptoma inequívoc que el cap ens va per davant del cos i vivim en una tirania horària que ens fa conscients de la irreversibilitat del temps. Escoltem música per anar a la feina, metàfora de la necessitat d'un aïllament matinal que la quotidianitat insisteix a torpedinar-nos. Dinem, sols o en companyia, com complint un tràmit, viva imatge de l'acceleració que han adoptat els nostres compromisos diaris. Convertim el vespre en l'intent d'un oci permanentment ajornat, al·legoria dels nostres equilibris entre el que som i voldríem ser. Atorguem un poder balsàmic a missatges inesperats i girs de guió, clara expressió de la nostra voluntat de combatre l'immobilisme d'una determinada soledat. A fora tendim a adotzenar dies històrics i gestos èpics, mentre per dins enaltim tot allò que sembla contradir els mecanismes de la rutina.

Els dos mons, en el fons, van estretament lligats, perquè tenen a veure amb la mirada i la gestió de victòries i frustracions. I en ambdós casos, la solució és la mateixa. Hem de filar tan prim com puguem en la nostra percepció, perquè al capdavall tota magnificació va en detriment de la veritable excepcionalitat. Sí, hi ha coses úniques, irrepetibles, però vigilem amb l'excés d'adjectivació i a fer-les sistèmiques, no fos cas que deslluïm el veritable motor de l'existència: la imprevisibilitat.