ELluís Bosch Martí sent una especial fascinació per retratar-nos herois que són el que en Manuel Vázquez Montalbán en deia «peatones de la historia». La gent senzilla, la que no aspira a palaus, ni trons ni a omplir telediaris. El darrer ha estat en Montesinos i, concretament, en l'àmbit de la primera vaga de la construcció. És per aplaudir i agrair, està molt bé. Ens apropa més a la realitat que vàrem viure que les exposicions depurades pels que escriuen mirant documents o diaris.

La segona cosa a destacar: durant la Transició a la democràcia, «los peatones de la historia» van ser protagonistes locals, d'empresa, de barri, però els protagonistes. I així els recordem. Potser la formalització més reeixida d'aquest protagonisme fou el cartell del PSUC, on un company desconegut estenia i ensenyava les mans mentre deia: «Mis manos, mi capital. PSUC, mi partido».

Sóc conscient que la vaga de la construcció és un simple decorat o teló de fons que serveix a Lluís Bosch Martí per descriure el personatge que més d'una vegada vaig anar a demanar-li que baixés de la grua a la qual s'havia enfilat i des d'on clamava que es volia quedar. Però això va ser posterior, a partir del 79. Com va ser posterior el període en què freqüentà el PSUC. En Bosch Martí ens parla de quan començava la Transició.

Malgrat que en Lluís la faci servir més de decorat que de tema de l'article, em sembla d'interès aportar algunes puntualitzacions sobre aquella vaga, que fou la mobilització obrera més important des de la segona república a Girona i comarques. El Comitè Local del PSUC es reuní el dia abans, al vespre, a casa d'en Sergi Pasarín, per coordinar informació i veure el pols dels companys. Després, en Sergi i jo mateix anàrem al Grup de Sant Daniel a trobar-nos amb en Luis Segura i en Castro, que treballaven als 500 habitatges de La Asturiana -l'actual Font de la Pólvora-. Era la principal obra de la ciutat i, si es declarava en vaga, arrossegava tota la construcció local i de la província. A l'endemà, però, fou el piquet d'uns quaranta companys de Blanes que, des de la plaça Catalunya -punt de trobada- i capitanejats per Miguel Agúndez els dirigírem cap a Vila-roja. Amb l'arribada del piquet, esclatà la vaga i s'estengué arreu. En Sebastián Vela treballava a Sant Nicolau i, tant punt l'informàrem de què tot rutllava, s' incorporà a la direcció del moviment. De l'assemblea del primer dia al pavelló, se'n poden recordar moltes coses: els discursos vibrants i repetitius, la gentada immensa, en Ramon Llorente parlant en nom de la USO i un sentiment d'estar guanyant la llibertat i la dignitat per part de tots els presents. Quin fou el paper de Montesinos? Com funcionà la direcció de la vaga? No ho discutiré. De tota manera, nosaltres estàvem convençuts de que la major part d'informació de la qual disposava la policia la subministrava ell, conscient o inconscientment.