Em trobo feliçment assistint a un curs sobre projectes de recerca. Va començar ahir i segueix avui, en ple Sant Narcís. No em sap greu perquè a part d'aprendre molt, m'ho estic passant la mar de bé. I és que no només aprenc allò útil per a la meva feina sinó molta altra cultura. He après, per exemple, que a Grècia (el professor és grec) ensenyar la mà estesa és un signe tan lleig com aquí mostrar el dit del mig. I sobretot he après que el David de Miquel Àngel impressiona perquè va qüestionar l'statu quo.
És cert que quan ets davant del David et sents, de manera tremendament insultant, molt petit. I no ho dic per la mida. Fins ara em pensava que era a causa de la sensació de perfecció que inspira (almenys a mi). Doncs ahir vaig descobrir que la meva petitesa és precisament a causa d'aquesta capacitat de qüestionar l'establert i anar molt més enllà. És a dir, fins llavors sempre es presentava el David vencedor després de la lluita contra Goliat i Miquel Àngel va decidir canviar-ho esculpint-lo abans de la lluita. En actitud serena; sembla ser que just després d'haver pres la decisió d'atacar, mostrant-se amb una actitud assertiva, com sabent que guanyarà.
Aquesta manera de representar-lo ja és, de per si, una transgressió als cànons artístics de l'època, però és que a més n'hi ha una altra: David era jueu i no està circumcidat i és a la vista de tothom que és així. A més, es tracta d'una figura nua (nua!) que seria emplaçada a la Catedral de Florència (la seva ubicació original). Ja es necessiten uns bons d'això que envolten allò altre que no està circumcidat per fer-ho.
Vaja, que cal transgredir per transcendir. David, sempre David.
