Fa temps que volia escriure aquest article. De fet, són uns mots d'agraïment i admiració a Salvador Dalí. El seu quadre Noia a la finestra ha estalviat errors i ha fet guanyar temps.

El quadre és una metàfora visual. En recordar-lo la majoria tenim a la pantalla de la nostra ment la famosa finestra. El porticó esquerre, però, només existeix en el nostre imaginari perquè Dalí no el va pintar mai. És un modest exercici per veure que sovint ens deixem dominar per una impressió o creença, bé de la nostra exparella, bé d'un quadre famós, fins que ens alliberem d'aquesta.

De la mateixa manera que en el cas del quadre és necessari eliminar un porticó per crear buits i equilibrar la composició, així en el cas dels processos judicials de guarda i custòdia trobo particularment necessari eliminar retrets, atacs personals, anècdotes i alliberar-se de creences sobre la identitat de l'altre.

Quan contemplem la pintura tenim sensació de pau i benestar. Dalí aconsegueix aquest estat gràcies a l'hegemonia de blaus, la senzillesa compositiva i pintant una finestra oberta de bat a bat. Qui no obre la finestra, fins i tot qui no obre una finestra en una paret, no pot beneficiar-se del benestar i plaer que segueix l'ocasió de crear un nou quadre gràcies a la distància. Convé que l'advocat de família, com a observador privilegiat, promogui aquest renovat impuls en el seu client.

La finestra és la metàfora del parèntesi, però en realitat és un moment significatiu en el qual els pares i mares que se separen, perceben que tot està fent-se i que «la immensitat està en ells», parafresejant Bachelard. La finestra és una invitació a mirar més enllà de la realitat quotidiana i permet al pare i mare volar amb la imaginació a l'estat i objectiu desitjat. I només escoltant amb humilitat l'objectiu del client, l'advocat de família podrà triar la paleta adequada, eliminar, si cal, el porticó i pintar aquella sortida legal que representa la finestra perquè el client no topi amb cap paret.