Cultura i Política

31.10.2015 | 00:00
Cultura i Política

«La censura, en una democràcia, aconsegueix l'efecte invers
que vol perseguir, perquè
acaba donant més visibilitat
a l'obra o a l'acció censurada»

Al pròleg del meu llibre Gent de l'Empordà, Vicenç Pagès hi escriu: «Aquest Empordà feiner i endreçat coexisteix amb un altre d'irreverent i poca-solta». Amb aquestes paraules, Pagès recorda que, a mitjans dels 90, quan es va programar l'exposició «L'Empordà, terra d'artistes», va sorgir una iniciativa paral·lela: «la contraexposició figuerenca titulada «L'Empordà, terra d'autistes», que reivindicava un art més trencador, o simplement més contemporani». La meva assistència a la inauguració de l'exposició autista li servia a Pagès per afirmar que «l'Empordà oficial i el visceral no són tan diferents».
Amb la perspectiva del temps, crec que aquest «Empordà, terra d'autistes» va marcar un punt d'inflexió dins la cultura empordanesa. Poc temps després, el 1998, naixia el Consorci del Museu de l'Empordà i se n'encarregava la direcció a Anna Capella. Fins llavors (i des del 1971), el Museu de l'Empordà funcionava com un museu d'arqueologia i d'història de l'art, amb una trajectòria molt meritòria i lloable. Però amb el Consorci i amb Anna Capella al capdavant, va començar un camí que va permetre incorporar dos àmbits nous en l'activitat del Museu: la recerca i la investigació històrica i la presència de l'art contemporani.
Tot allò que en altres ciutats més grans funciona en tres equipaments diferents -Museu d'Art, Museu d'Història de la Ciutat i Centre de Cultura Contemporània- a Figueres, ho concentràvem en un de sol; i tot això, per postres, amb les limitacions que ens imposava l'estructura del mateix edifici. Una qüestió que, durant la meva etapa com a alcalde, no vàrem saber resoldre.
El nomenament d'Anna Capella com a directora del Museu de Mataró m'ha omplert de satisfacció. En primer lloc, per la trajectòria i les capacitats de l'Anna, que ha guanyat el concurs per dirigir el museu de la capital del Maresme, però, al mateix temps, perquè serveix de reconeixement a la feinada d'aquests disset anys previs, durant els quals ha dirigit el museu de l'Empordà, amb encert, rigor i coneixement.
Canviar la direcció d'un equipament cultural com un museu és un acte molt legítim i, de ben segur, molt convenient després d'un exercici perllongat en el temps. Ara bé; aquests canvis haurien d'obeir sempre a projectes i plans estratègics de futur i mai a motivacions exclusivament de caràcter polític. I sobretot, no haurien de deixar mai un lloc buit en la direcció que ha de gestionar l'equipament.
Quan la mala política decideix ficar cullerada en el món de la cultura, els resultats acostumen a ser catastròfics. En aquest sentit, coincideixo de ple amb el pensament de Ferran Mascarell i Jordi Martí, dos personatges rellevants en la gestió cultural del nostre País. Estic d'acord amb Mascarell quan diu: «democratitzar la cultura obliga a democratitzar-ne la gestió i allunyar-la, al mateix temps, dels mecanismes d'exercici quotidià del poder polític». I li dono la raó a Martí quan assegura: «La cultura necessita distància amb el poder polític. Cal preservar el seu paper de crítica. Com sigui!». Dues reflexions que comparteixo no tan sols des del punt de vista teòric, sinó des de la pràctica quotidiana. Per això, quan vaig deixar l'Alcaldia, em va impressionar, de forma molt positiva, que Anna Capella em digués: «gràcies, per haver-me deixat treballar en llibertat».
Tot això lliga molt bé amb un pensament de George Steiner, un dels grans pensadors europeus contemporanis, que trobo digne de reflexió per part dels responsables públics de qualsevol administració. Diu Steiner: «No és la censura política allò que mata la cultura: ho fan el despotisme del mercat i els estímuls de l'estrellat comercialitzat». La frase posa en relleu, com han mostrat episodis que hem viscut no fa gaire, que la censura, en una democràcia, aconsegueix l'efecte invers que vol perseguir, perquè acaba donant més visibilitat a l'obra o a l'acció censurada i, per tant, li atorga molta més projecció pública.
L'èxit del 7è festival de cultura contemporània Ingràvid, de Figueres, demostra que les polèmiques acaben donant més notorietat, i que, al mateix temps, sense l'acceptació del públic, la seva funció quedaria molt reduïda. Perquè com ha escrit Sebastià Roig, «L'art també té la funció d'incomodar, provocar debats i moure'ns a la reflexió. Just el que pretén el festival Ingràvid».
L'art contemporani va arribar per quedar-se. Els impulsors del moviment a Figueres i l'Empordà se situaven en una terra d'autistes, però avui ja formen part, per mèrits propis, de l'Empordà, terra d'artistes. I des de la política, cal preservar el paper crític de la cultura, com a via per a forjar ciutadans cultes, lliures i compromesos. Fer just el contrari, en canvi, equival a demostrar una gran desconeixença de la societat en què vivim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema