A veure si ho resumeixo bé, a risc de deixar-me algun esquetx (agafin aire): el cap de l'oposició dóna suport al govern i fins i tot va a la mateixa llista que aquell a qui en teoria s'oposa; el candidat a president va de número 4 a les llistes per no donar cap explicació de la seva gestió de govern; els més ?antisistema dels independentistes reconeixen que amb el 47% dels vots el plebiscit s'ha perdut però tot i això una vegada format el Parlament ells i els teòrics moderats tiren pel dret obviant la majoria de catalans; el partit que opta a presidir el govern està immers en casos flagrants de corrupció i cobrament de comissions fins ara només vistos a Itàlia; la tot just elegida presidenta del Parlament gralla com una possessa en favor d'una república catalana quan encara no se sap ni si hi haurà govern o noves eleccions; per cosa tan simple com anar a declarar al jutjat el president del país prepara una performance en la qual només li falta fer-ho a cavall d'un burro i ser rebut pels fidels amb branques d'olivera, i poc en falta, perquè els alcaldes s'hi presenten amb bastó; el mateix president confessa que es reuneix de tant en tant amb el seu predecessor, culpable confés d'evasió de capitals (més el que sorgeixi de noves investigacions) i adverteix amb fatxenderia que ho continuarà fent; CDC i ERC volen trencar amb Espanya i es presenten no obstant a les eleccions d'aquest país, però ERC renuncia a fer-ho en coalició amb CDC per la corrupció d'aquest partit, cosa que no els impedeix voler formar junts govern a Catalunya, que és on hi ha hagut la corrupció.
I el més increïble: tot l'anterior no passa a la Libertonia de Sopa de ganso amb Groucho Marx de president, sinó aquí i ara, a Catalunya, amb Presidentmàs de president. En funcions, perquè després de dir-nos fins a la sacietat que no importa el qui, ara resulta que és precisament el qui, el que ho té tot aturat. Si del que es tracta és d'aconseguir el suport de tota la resta de països del món a base de fer-los riure, la tàctica és difícilment millorable.
