Cap on va l'economia?

01.11.2015 | 00:00

Fa una setmana vam saber que aquest any la Xina pateix una sortida de capital per valor de 500.000 milions, la major sortida de capital dels últims 30 anys. És més, la Xina estava acostumada a tenir una entrada massiva de capital pel mateix valor, per exemple els anys 2007 i 2010, i de la meitat durant els anys 2009, 2011, 2012 i 2013. Llavors què ha passat, per què allò que era bo ara ja no ho és?
Fixem-nos en el que passa a tots els blocs econòmics mundials. El Japó fa uns 15 anys que no sap sortir del desequilibri on s'ha ficat. Va ser una economia fulgurant després de les olimpíades de Tòquio el 1964, amb creixements espectaculars durant les dècades dels 70, 80 i 90 fins que va entrar en un bucle tancat en la dècada del 2000 i encara no n'ha sortit. Des de llavors el banc central japonès no para d'injectar liquiditat al sistema intentant fer créixer l'economia sense que això passi.
Els Estats Units fan servir sovint la seva millor arma per sortir de les crisis i afavorir el creixement: la creació de dòlars de forma massiva per impulsar el creixement. Ho fa de forma recurrent perquè, al contrari del que passa a altres països com Veneçuela, per exemple, on la creació de més moneda té com a efecte secundari l'augment d'inflació, el dòlar és una moneda mundial i la seva inflació es dispersa arreu, sense efectes greus per a l'economia americana. Els reflexos de la Fed a l'any 2009 van ser ràpids i durant anys van injectar 100.000 milions de dòlars cada mes, una devaluació equivalent del dòlar del 13% cada any mentre va durar l'operació. Això va permetre a l'àrea tenir més liquiditat, frenar importacions i afavorir exportacions, millorant el creixement de l'economia i l'atur. A poc a poc la Fed va anar disminuint la injecció de diners i en aquest moments es prepara per augmentar el preu del diner per frenar lleugerament l'economia en risc de bombolles financeres.
Europa va tardar a prendre les mateixes mesures perquè Alemanya és més partidària de patir i resoldre els problemes des de l'arrel. Però a la fi, fa un any va decidir fer la mateixa operació: injectar 60.000 milions d'euros cada mes a l'economia, devaluant el 10%, en un moment en que la inflació estava a ras de terra per la caiguda del preu del petroli. El moment era idoni, ja que evitava haver de patir per un possible augment de la inflació, però era massa tard en comparació amb les mesures dels altres blocs. El valor de l'euro va caure des d'1,35 fins a 1,1 $/€ que hi ha ara, permetent frenar la importació de la zona dòlar i afavorint l'exportació. En tot aquest temps hi ha hagut intents per part de la Fed i els altres blocs per canviar el valor de l'euro, com el que ha tingut lloc aquest mes d'octubre, arribant a un valor de 1,14 $/€. Quan això passa, surt en Mario Draghi, diu que farà el que faci falta per esmenar-ho i, immediatament, el valor torna al seu lloc, a 1,1 $/€. Ara esperem que l'acció de la Fed abans de final d'any abaixi el llindar del canvi amb el dòlar a 1,05 o fins i tot a 1 $/€.
Amb tot això tenim els quatre grans blocs de l'economia intentant fer créixer la seva economia injectant diner de forma massiva, sense que això doni efecte. És com un malalt al que se l'ha entubat i se l'alimenta artificialment esperant que el cos s'arregli i un dia es pugui retirar l'alimentació. Ho diré en altres paraules, si l'economia mundial gairebé no creix amb injecció massiva de liquiditat és que en realitat està decreixent. I ningú ho diu, perquè no ho veu o perquè té por de dir-ho, però és l'evidència més clara que mostra que el món té un model que no funciona i que en necessita un de nou.
El problema és que amb el creixement dels països emergents durant la dècada 2000 i fins el 2014, els blocs occidentals van perdre de forma massiva riquesa en favor d'aquells. He calculat que al ritme que Espanya va anant, sense perdre'l, es necessitaran 10 anys més per recuperar el que es va perdre en la dècada 2000. La derivada d'això és que cal un augment important de la productivitat per recuperar la capacitat adquisitiva anterior i per això cal invertir de forma massiva en l'àmbit de la producció, tant en millores tecnològiques com en la formació de treballadors, i això no es fa. El món té molta liquiditat però aquesta no es dirigeix al món de la producció, perquè entre altres coses les elits econòmiques només entenen de moviments financers, però no d'energia, de productivitat, de tecnologia, de logística o de producció.
Per tant, podríem dir que el món es troba perdut, que les mesures que ha aplicat fins ara no són suficients per sortir del forat i que cal pensar altrament, en com frenar el diner de les poques mans on es troba, cada vegada més concentrat, cap a la producció de béns i serveis, alhora que trobem fórmules imaginatives per donar treball a les persones menys qualificades i per disminuir els seus costos adquisitius. És hora de pensar en una nova economia basada en una socialdemocràcia renovada i en una economia verda, amb una taxa de CO2 amb aranzels o, si no és possible pels acords globals, amb un impost sobre combustibles fluctuant amb el preu del petroli. Però caldrà fer alguna cosa per sortir del forat i per gestionar el decreixement en el que ens trobem i que veiem amb molts anys per endavant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema