Complir el programa

01.11.2015 | 00:00
Complir el programa

La presentació al Parlament d'una proposta de resolució per iniciar un procés constituent a Catalunya ha esverat el galliner de la vida política, especialment sensible en aquestes vigílies de les eleccions espanyoles. D'una banda, els principals partits estatals ho consideren una gran provocació i fan front comú per garantir la unitat d'Espanya amb totes les eines que puguin tenir a la mà. De l'altra, a Catalunya, els partits unionistes posen en marxa tota classe de maniobres dilatòries que, simplement, endarreriran uns quants dies una votació que no podran pas evitar.
Tan senzill i tan transcendent com això. Tan normal, d'altra banda. Una majoria política del Parlament, que disposa del mandat popular i de la majoria suficient per fer-ho, activa un mecanisme prèviament anunciat que no hauria de sorprendre ningú. En realitat, no hi ha ningú sorprès -per més escarafalls que ara s'hi facin-, perquè el primer pas que havia d'emprendre la nova legislatura parlamentària catalana estava anunciat fa molt de temps i figurava en el programa dels qui van guanyar les eleccions.
No es tracta de treure importància a la proposta, al contrari. És un pas enormement important que comença a concretar d'una manera tangible allò que ha estat l'anhel de centenars de milers de catalans que ho han demanat de forma multitudinària i exemplar pels carrers i les places de Catalunya en els últims anys. Aquella voluntat popular, articulada a través d'organitzacions cíviques i també d'algunes forces polítiques, comença a plasmar-se en una escala que ja no és merament retòrica ni tan sols electoral, sinó que inicia el seu trajecte mitjançant una resolució parlamentària que adreça un mandat al nou govern. Un govern que, si hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP, ha de formar-se en les properes setmanes. Per això s'esveren tant els qui hi estan en contra: perquè ara sembla que la cosa va de bo, que ja no es tracta únicament de brandar banderes estelades o de donar-se les mans festivament un Onze de Setembre.
N'hi ha que pensen que això és una maniobra suïcida, una via impossible que ens conduirà simplement a la fractura social i a l'abisme. D'altres, per contra, pensem que és la porta oberta a una esperança fundada de construir un país millor, lliure de les hipoteques que traven el pas quotidià d'una Catalunya que constitueix una realitat nacional que els primers li neguen i que ells consideren inapel·lable, senzillament evident.
Per damunt de tot, però, més enllà dels catastrofistes i dels il·lusionats -que ja han tingut un temps sobrer per exposar els seus arguments respectius i que, a manca del referèndum exigible, ja s'han pogut expressar almenys a les urnes-, hi ha una actitud democràtica ben senzilla d'explicar: els qui han guanyat les eleccions, els qui han merescut una confiança més gran per part del poble i han pogut conformar una majoria parlamentària suficient, es disposen a complir el seu programa. Tan simple i tan revolucionari com això. Com hem dit, ho havien promès, ho havien escrit en els seus papers, ho havien incorporat en un full de ruta que s'havia anunciat als quatre vents. Ara, doncs, complint un mandat democràtic sorgit d'unes eleccions lliures, es disposen a complir el seu programa. Es pot estar en contra, és clar que sí, de la resolució concreta que proposen, però ningú no s'hauria d'esverar tant de veure com unes forces polítiques comencen a complir allò que van prometre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema