Les Fires rebenten amb pets i xiulets. Als quioscos arriba l'últim número de la revista Girones; profunditza en el pop i el rock de la Girona del segle passat. En la intrahistòria dels vuitantes se sortia de la carcassa eclesiàstica -monstre d'un ull, sis culs i sexe paranormal- de la tutela militar i del funcionariat franquista. Una generació de "folls" es va posar a caminar. Joves de tota mena i condició, gent inquieta que guerrejava amb la policia "nacional" cada 11 de setembre, gent que somiava construir una obra pròpia. Músics, actors, pintors, fotògrafs i ballarins recorrien les ombres d'un laberint dedicat al passat, Girona semblava una tomba: senyorial, bonica i alhora ocupada per un cadàver llastimosament momificat. I això put. No es pot parlar de moviment generacional, una summa d'esdeveniments no implica res. El que va passar i que surt a Girones va ser l'efervescència d'un espai anomenat Carrer dels Torrats -racó de bars i d'ambient hiperbòlic. Resulta que a dalt, al costat de l'escala que mena al carrer Sant Josep, el mestre alquimista Joan Palau -pintor d'obra efímera i de profundes i magnífiques arrels psicotròpiques- hi va pintar El Foll del Tarot de Marsella. Una figura destrossada amb ressentiment burgès d'esquerres; vergonya de tenir creativitat bohèmia a casa -ferum prostàtica, immobilisme d'esquerres-; sota el Foll d'en Palau hi havia llibertaris, presumptes terroristes de Terra Lliure, "macarres", escriptors, insubmisos, independentistes del setè dia, facinerosos, okupes, tripulacions d'aviació, torrats, suïcides i molts músics. Això és història, és hora de recuperar el mural de Joan Palau. El seu Foll és el llamp que ens ha dut fins aquí.
