No serà l'última...

01.11.2015 | 00:00
No serà l'última...

Ens ha esclatat als morros, al portal de casa. Des de mitjan estiu hem vist gairebé cada dia per la televisió escenes dramàtiques de com desenes, centenars de milers de persones fugien de la guerra de Síria, a peu i amb el que duien posat, per intentar arribar a Europa, a casa nostra. No són immigrants sinó refugiats: homes, dones, nens i avis, amb les seves vides posades dins d'una motxilla i les seves esperances entaforades en una bossa de plàstic, que han hagut de fugir de casa seva a Síria, a l'Iraq, a l'Afganistan o a Eritrea per salvar la vida.
Se l'han jugat i no pocs han deixat la pell a platges del Mediterrani, que ja és una immensa tomba a cel obert. Han creuat espantats i en closques de nou el mar Egeu entre Turquia i Grècia, caient en mans de màfies sense escrúpols que s'aprofiten de la seva desesperació per traficar amb les seves il·lusions. Han recorregut boscos, muntanyes i camps a través dels Balcans i han saltat tanques de filferro espinós fins a estavellar-se contra una Unió Europea que els ha deixat al replà, al costat de la catifa. El seu destí somiat: la rica Alemanya.
S'han arriscat a fer aquest viatge perquè, tot i els evidents perills, encara és molt més perillós quedar-se a Síria, un país dinamitat per una guerra que ja fa gairebé 5 anys que dura i que ha provocat 300.000 morts (és el conflicte armat actual més mortífer del planeta) i uns 4 milions de refugiats. Una tragèdia humana que ha passat davant de la inacció, repetida i còmplice, de la mal anomenada comunitat internacional, amb la Unió Europea (UE), Rússia i els Estats Units al capdavant.
Els refugiats sirians que intenten arribar al cor d'Europa representen una crisi humanitària que no podrà gestionar-se adequadament fins que no es resolguin sobre el terreny i en origen les causes (polítiques, econòmiques i estratègiques) que han alimentat i encara alimenten la guerra de Síria; un país convertit avui en un tauler d'escacs on hi ha teixits els interessos d'alguns països de la regió, com l'Aràbia Saudita i l'Iran, que lluiten per l'hegemonia al Pròxim Orient, i també de les grans potències com Rússia i els EUA.
Són persones desesperades que truquen a les portes d'una Unió Europea insolidària i egoista que, com si fos una fortalesa assetjada, s'escuda i es blinda, igual que una torre de marfil on només hi poden accedir els afortunats rics i privilegiats del món.
I què ha fet la UE des de l'inici d'aquesta crisi? Resposta: ha celebrat fins a 4 cimeres extraordinàries on encara no s'ha decidit res, mostrant-se totalment incapaç de resoldre aquest problema entre els seus propis 28 socis. Hi ha massa veus i massa interessos, que són gairebé sempre els que mouen la política internacional i no pas els principis, els drets ni els valors.
La proposta de Brussel·les, no acceptada per tots els Estats membres de la UE, consisteix a repartir els refugiats sirians (només uns 200.000 d'un total de 700.000 que ja es troben a Europa) entre els països europeus. Això representa molt poc greuge per a aquests països, ja que 200.000 persones sobre una població europea de 350 milions representa un petitíssim 0,05% de la població, o sigui, res. És una xifra ridícula si la comparem amb les de països propers i molt més pobres, i per tant amb menys recursos per afrontar aquesta situació, com Turquia, que ja ha acollit uns 2 milions de refugiats sirians o el Líban, on n'hi ha prop d'1 milió.
Segons la proposta de la UE, a Espanya li tocaria acollir uns 14.900 refugiats (xifra que representa una mica menys del nombre d'habitants d'una localitat com Palamós). Serien doncs unes xifres molt petites i que tenen un impacte ínfim sobre la població local. Hi ha també una derivada política d'aquesta crisi humanitària: si no es soluciona, o almenys es millora, la situació actual dels refugiats hi ha el perill que creixin partits polítics d'ultradreta que aprofiten la crisi actual com a terreny abonat per fer germinar el seu discurs xenòfob i racista (de fet, ja ha començat a passar a Alemanya, on el moviment islamòfob Pegida, que s'oposa a rebre refugiats, sembla agafar força). És aquest un problema afegit per als govern europeus, sempre immersos en càlculs electorals i amb la vista posada en les eleccions.
I per què la Unió Europea no s'ha posat d'acord per afrontar aquesta situació? Diguem-ho clar: la UE no actua com hauria de fer-ho per la seva incapacitat endèmica (recordem, sinó, com va estar-se escandalosament de braços plegats quan tenia la brutal guerra de Bòsnia davant dels nassos a la dècada dels 90) i també per la seva constant manca de voluntat política dels seus Estats membres a l'hora de renunciar als seus interessos estatals. Els països no volen rebaixar les seves sobiranies nacionals per posar-se d'acord i consensuar així una política comuna europea que garanteixi, no només un repartiment adequat dels refugiats sirians entre els països europeus, sinó que també doni a aquests unes garanties d'integració i d'assistència dels serveis socials més bàsics.
Però desenganyem-nos, perquè no crec que ho veiem, això. El que sí que seguirem veient és com el problema dels refugiats sirians continuarà posant-nos davant del mirall, perquè aquesta crisi és un altre dels fracassos del procés d'integració de la Unió Europea. Aquest naufragi europeu davant dels refugiats sirians és una crisi existencial que sacseja els valors fundacionals de la UE i pot posar en dubte el seu futur. Una crisi que continua destapant les vergonyes de la Unió Europea davant del món, una vegada més. Malauradament, crec que no serà l'última.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema