Estem en un món esgotador. M'esgota continuar parlant de la bogeria política catalana. Em costa moltíssim. Però ¿què passaria si aquells que tenim una minsa possibilitat de dir alguna petita cosa decidíssim callar? Llavors, potser serien més ràpides la destrucció, avui perfectament òbvia, de la llibertat real, de la nostra vida col·lectiva, de la de societat, de la cultura i del respecte mutu, fins i tot dins de les famílies.
La mare dels ous és que un personatge del qual el 71 per cent dels ciutadans vol que deixi de ser president de la Generalitat s'hi nega. La seva força principal és un aparell de propaganda sense parió.
No hi ha cap possibilitat de contrarestar-lo eficaçment, malgrat el seu ínfim nivell. No té cap interès. Però l'adoctrinament funciona 24 hores al dia, sense miraments ni escrúpols. De naps ens fan passar a cols o al buit, però amb un únic objectiu: mostrar que no podem tenir altre cabdill que no sigui Artur Mas. Altrament, l'estigma de traïdors (en nostrat, botiflers) planejarà damunt dels nostres ja ben masegats caps.
No pot haver-hi ningú a Catalunya que no tingui alguna prova que el nostre carro col·lectiu és portat pel pedregar. Altrament, aquell aparell ja ens hauria cruspit o embogit. Hi ha mil dades, unes de grans i altres de petites. Però goso afegir-hi un petit detall, insòlit i concret.
Resulta que fa pocs dies hi va haver un gran sopar corporatiu organitzat pel Col·legi d'Economistes de Barcelona. Ho fa cada any, com a preludi d'unes jornades professionals. Les taules eren, com solen ser sempre, d'una dotzena de persones. Un gran amic meu em digué que a la seva taula ningú va dir -o gosar dir- res que tingués cap proximitat amb la política, en especial la casolana. Res de res. Fou malgrat que alguns dels comensals, inclòs el meu amic, van tenir càrrecs polítics honorables.
Vaig quedar astorat. Però per tenir una mostra millor vaig buscar i trobar un altre amic que sabia que havia assistit al sopar. Li vaig demanar de manera gens induïda, com havia anat. Discretament, li vaig demanar si havien parlat de política. "Ningú i ni un sol mot" em digué. També estava sorprès.
Ambdós interlocutors em digueren que creien que va ser per por. Afegirien que en altres anys es parlava normalment de qüestions polítiques, tan properes a les seves professions. Es feia de manera distesa i fins i tot fraternal. Ara això ja no és així. Un d'ells va fer modestes investigacions i obtingué dades comparables d'altres assistents. En síntesi hi ha por. És degut al fet que patim el que els cubans anomenen repudio. Te la jugues. Aquí no vas a la presó, però pots patir-ho professionalment.
Jo vaig començar a fer de periodista en un diari que no era franquista (Tele/Exprés) i molt aviat vaig començar a treballar per The New York Times i l'agència The Associated Press. Tot seguit vaig aprendre a tenir cites confusament concertades per telèfon. Era divertit. Ja havia tingut un cert entrenament com a estudiant, quan escrivia en ciclostil i sense firma.
Ara ho he recuperat. Per exemple, tinc cites i converses amb dirigents (dirigents, no pas militants) de CDC que també són camuflades. "Digues que ets en X", o "No em truquis al despatx i sobretot no usis el teu nom". Si em reuneixo amb Mossos, ells i jo traiem la memòria dels nostres mòbils. Per cert, cap por dels Mossos: obeiran sempre la llei i la Constitució. Tot això m'hauria de rejovenir. Però m'envelleix. Em produeix vergonya respecte al meu país i haig de fer esforços per evitar l'agror.
Probablement, però no segur de tot, es tornarà a concretar que Mas no podrà ser candidat. Serà un fet magnífic, necessari i urgent però no pas suficient. Els dos amics als quals he al·ludit, i molts més, dubten (com jo mateix) entre pensar que tardarem uns deu anys a tornar a posar el país en una via (modesta) o potser continuarem davallant per sempre. Perquè estem així, encara hi ha persones innocents que opten per la droga del cofoisme amb la qual ens arruixa a totes hores l'aparell de propaganda de la Generalitat.
