S'acostaven les Fires i una família gironina es preparava per celebrar-les, com marca la tradició i els bons costums. En la celebració s'hi unirien uns familiars que vivien a Barcelona i els abellia recordar els seus temps de joventut viscuts a la ciutat de l'Onyar. L'acte central del retrobament familiar seria el dinar del dia de Tots Sants. Un dinar de festa major, amb un menú selecte i una presentació que distingeix els dies de gran festa dels dies feiners. En aquell temps, ja una mica llunyà, aquella família iniciava tots els àpats amb una sopa. Però aquell dia seria una sopa de gran gala, exquisida i amenitzada amb tots els ingredients propis de la festivitat. Aquella sopa festiva no podien pas presentar-la en la sopera que cada dia servia per l'escudella de consuetud. Haurien de proveir-se d'una sopera luxosa i de dimensions suficients, d'acord amb el nombre de comensals que s'asseurien entorn de la taula ampliada degudament. Seria qüestió, doncs, de comprar una nova sopera. Sens dubte la podrien trobar en un establiment de sota les voltes de la Rambla. Allí s'hi concentrava el més distingit del comerç ciutadà. Botigues de roba per confeccionar, com a Cal Rei, Can Casadevall, Can Tapis, Can Torrelles, Can Reixach. Establiments de roba confeccionada com a Ca la Mundeta i Can Pujades. I per no faltar-hi res, també hi havia una farmàcia, una barberia, i l'òptica Solà, fundada en el segle XIX. I, el que interessava en aquest cas, s'hi trobava un establiment on es podia comprar tot el que calgués per al servei de la llar. Era la casa Escatllar, en els aparadors de la qual s'exposaven llums, vaixelles i cristalleries. I com no podia ser altrament allí hi trobaren el que els calia. Una sopera per a una família nombrosa i amb una presentació luxosa i fins podríem dir artística. La compraren amb il·lusió i, en el moment oportú, la sopera ornà el centre de la taula del dinar de Fires.
Feia tant de goig aquella taula que la volgueren fotografiar. Amb una d'aquelles màquines en què es col·locava un clixé de vidre, contingut en un xassís metàl·lic.
Passaren anys i en aquell pis de la ciutat de l'Onyar es disposaven a celebrar les Fires els de la següent generació d'aquella família de ràncies tradicions.
Les modes havien canviat. Ja no era preceptiu que els àpats s'iniciessin amb una sopa. Fins i tot ja no s'estilava la diària escudella i carn d'olla. Es mantenia, però, la tradició del dinar de Fires amb invitats que venien de fora. També consideraren necessari ampliar la pisa. Compraren algunes plàteres que substituirien la funció de l'antiga sopera. Com que el moble del menjador tenia les seves limitacions, per col·locar les noves adquisicions consideraren oportú desfer-se d'algunes peces ja no necessàries. Entre les quals, la sopera. Una peça com aquella no es podia pas llençar. Anaren a un magatzem d'un brocanter i la vengueren. El comprador va quedar content i ells també en reberen algunes pessetes.
Passaren més anys, i en aquell mateix estatge de la Girona històrica hi vivia una nova generació de la mateixa família. Tot i que es conservava el nom de la nissaga, i es mantenia un bon record de pares i avis, no es podia pas mantenir el ritme de vida de les generacions passades. Tot anava canviant i era qüestió d'adaptar-se al moment actual. Les Fires, però, tenen una història de segles i unes tradicions que es van conservant. I també els d'aquella tercera generació, entrant en la segona quinzena del mes d'octubre, es disposaren a preparar la celebració familiar de la festa major de la ciutat, amb la participació dels parents que vindrien de fora. I l'acte central d'aquella convivència celebrativa seria el dinar del dia de Tots Sants. Com de costum, allargarien la taula del menjador i la cobririen amb aquelles estovalles, ornades amb entredós de punta de coixí obrats per una besàvia, que l'endemà, dia de difunts, recordarien pietosament, amb aquell record que inclou tots els avantpassats. I usant la renovada vaixella es gaudiria de l'exquisit àpat i de la cordial companyia. Entre la vigília i la primera hora del matí, ho anaren preparant tot. I finalment donaren una ullada inquisidora al conjunt, per si tot estava correcte o si faltava algun detall. El menjador estava impecable, i la taula ben parada feia molt de goig. Però continuant el repàs, notaren que faltava un detall en el rebedor. Hi tenien una consola d'època que havien comprat per donar un to de noblesa al lloc que primer veien els que els visitaven. Convingueren que sobre aquell moble hi quedaria bé algun objecte que hi fos adient. A casa no en tenien cap; però encara hi serien a temps. Eren a primera hora del matí, i podrien anar a la fira d'antiquaris i brocanters que a aquella hora ja estaria muntada. Passaren ràpidament per les Ballesteries, on ja estaven instal·lades parades i tallers ambulants, i s'hi començava a notar la presència de curiosos passejants. Arribaren fins a la plaça de Sant Feliu i l'inici del carrer del pintor Pons Martí, i anaren observant el que hi hauria, entre aquella munió d'objectes, que fos digne de figurar sobre la consola del seu rebedor. Allí s'hi trobava de tot: làmpades, llums d'oli, balances, rellotges, rentamans de porcellana, peces soltes d'antigues i artístiques vaixelles i cristalleries, i un llarg etcètera, difícil de nombrar amb detall. Mirat i remirat, finalment trobaren el que seria la solució al seu problema. S'enamoraren d'una sopera de grans proporcions i de fina porcellana, decorada amb gust. Decididament era la peça que els convenia. La posarien amb la tapa entreoberta fent que en sortís un fi detallet floral, col·locat amb gust i art. Compraren la preciosa sopera i, arribats a casa la col·locaren en el seu lloc ja previst. Realment hi quedava de meravella, entonava amb el moble i seria l'admiració dels invitats d'aquell dia de Tots Sants i dels que en qualsevol dia de l'any visitarien aquella llar.
A l'hora prevista arribaren els parents invitats. Només d'entrar ja quedaren gratament impressionats. "Quin goig que fa tot!", exclamaren. "Quina consola tan noble i quina meravella de sopera! Es nota l'avior d'aquesta casa i ens enorgulleix de formar part d'aquest noble llinatge". El dinar transcorregué en un ambient entranyable i tots gaudiren, els uns, del que oferien i els altres, del que els era ofert. La sobretaula fou llarga i amena. Tenien tantes coses per explicar! Per avivar la memòria del passat i recordar els familiars que ja no hi eren dedicaren una bona estona a contemplar fotografies de temps enrere. Entre les moltes en què s'hi arxivava la vida familiar de diverses generacions aparegué una d'un antic dinar de Tots Sants, amb la taula esplèndidament parada, en la qual destacava una artística sopera de la qual en sortia una fumera que feia intuir la flai?re i el sabor d'una saborosa sopa. Els amfitrions reberen una impactant sorpresa. La sopera que havien comprat aquell matí era la mateixa que veien a la fotografia antiga. Amb la diferència que en la fotografia en sortia una fumera que feia presagiar un gustós bullit, i la que ornava el rebedor deixava entreveure unes delicades flors.
La mateixa sopera que els de la primera generació havien comprat pagant uns quants duros, els de la segona generació havien venut per unes poques pessetes, i els de la tercera havien tornat a comprar per una considerable quantitat d'euros.
