L'enamorat escolta

02.11.2015 | 08:41
L'enamorat escolta

No seria capaç de dir quants d'anys fa que succeïren els fets que us contaré. No sé tampoc si era el mes d'abril, o potser era el maig. Record que el dia era clar i el cel, transparent. Havia arribat quan l'horabaixa cau sobre els camps despullats a la ciutat portuguesa de Beja, a l'Alentejo. Hi anava convidat a participar en unes jornades sobre antropologia de la lectura. A aquesta ciutat -actualment encara es conserva el convent de Nostra Senyora de la Consolació convertit en museu-, tingué lloc vers la meitat del segle XVII la història d'amor entre el cavaller francès Noël Bouton, marquès de Chamilly i la monja sor Mariana Alcoforado. Una història que es féu famosa arreu d'Europa en ser publicades a París les cinc cartes d'amor que l'esmentada monja dirigí al cavaller de Chamilly, apassionades i rebels alhora. Unes cartes romàntiques escrites dos-cents anys abans del Romanticisme, però justament per la precocitat en què foren escrites, en són un precedent.

Doncs un matí en què vaig passejar-me sota la llum, i la blancor, i el cel de Beja i havia visitat el museu ubicat al convent, i m'havia detingut davant la gelosia a través de la qual havien parlat el jove militar i sor Mariana, vaig pensar en les paraules que s'haurien dit des de cada banda d'aquell enreixat de llistons i ferro: paraules d'amor, ben segur, que ambdós escoltaren amb deliri i que, posteriorment, ella va escriure transportada per l'exaltació i la fúria que procura l'amor. És cert que han dit -ho ha dit algú que tenia ganes de rebentar el misteri- que les cartes de sor Mariana Alcoforado eren falses, que mai les va escriure, que fou una invenció de l'editor francès que va publicar-les com si les hagués traduït del portuguès i que, perquè poguessin parèixer certes, havia deixat alguns lusitanismes espargits ençà i enllà dels textos amorosos. Em sap greu que algú pugui esser tan pervers. La perversió no rau en la monja i el jove francès que s'estimaren a través d'una reixa, sinó en la ment d'aquells que neguen l'autenticitat de les cartes i no gosarien alegrar-se si, en cas que aquell amor fos cert, s'haguessin atrevit a traspassar la barrera que els mantenia apartats, gairebé distants.

Mentre recorria els carrers de la petita ciutat vaig pensar en les paraules que potser varen dir-se. Sobretot, en les paraules que cadascun d'ells va sentir. És diferent el que diu l'enamorat del que sent l'enamorada i a l'inrevés. Percebem l'amor a través de l'oïda, diu Roland Barthes. És com si l'orella amb què escoltam les paraules de l'enamorat ens cresqués de sobte i tot el nostre cos esdevingués orella només per sentir les paraules d'amor. Per escoltar el que ens diu la persona que estimam, l'entonació del seu parlar, les fluctuacions de les frases i, a través de les frases, les vibracions del cos. L'enamorat escolta. I la seva oïda és tan subtil, tan fina, que percep tots els matisos que arriben de l'altre, l'impacte de cada emoció, el ressò del més mínim torbament.

No sé si el militar francès i sor Mariana arribaren a veure's. Ni es varen escapar de nit, terres enllà, fins arribar a França. La seva relació d'amor es concentrà només en les paraules. I en l'exercitació de l'oïda. Potser, ni arribaren a veure's. La gelosia a través de la qual es parlaven és fosca i no deixa passar gaire claror. He de pensar que ambdós s'enamoraren d'una ombra. Cadascuna d'aquelles ombres escoltava amb deliri les paraules de l'altra. I, amb les paraules, s'impregnaven de l'altre.

També Eros i Psique es parlaven a les fosques, de nit, sense saber qui eren, sense arribar-se a veure. De matinada, Eros desapareixia del llit i no tornava fins a l'endemà, el vespre, com d'amagat. Per tornar-se a trobar, Eros li havia posat una condició: no havien de veure's ni preguntar-se qui eren, i les seves trobdes havien de succeir voltades de fosca. Una nit, Psique, estimulada per la curiositat i perquè no es resignava a tenir, cada vespre, un desconegut als braços, va encendre una llàntia. I, de manera imprevista, va caure una gota d'oli sobre la pell de l'amant. El va veure, però això fou la causa de les desgràcies que li sobrevingueren.

No sé si sor Mariana va encendre una llàntia per veure de manera més clara el rostre de l'amant. Potser va fer-ho. Les cartes que va escriure no va dirigir-les únicament a una ombra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema