Persones estimades que ens han deixat

"Són gent que ha deixat petja, gent anònima o gent sola de qui també vull fer menció"

02.11.2015 | 08:41
El cementiri vell acull l´acte de record dels difunts

De tots és sabut que després de dies de gresca i xerinola els gironins, per la cronologia del calendari i per tenir les nostres festes en aquestes dates, el final d'aquestes coincideix més o menys amb el dia dels difunts. Un dia que normalment de petits no coneixem tret que perdem en plena infantesa algun dels nostres progenitors: he vist més d'una vegada una mare o un pare amb nens petits portant flors a les mans per deixar-les on descansa el seu progenitor; un gest molt lloable, ja que la vida i la mort són els dos fets més naturals.

He volgut dedicar aquest article als nostres difunts, a tots, però molt especialment als que ens han deixat aquest any. Ha estat un any dur, he perdut molta gent estimada i tinc el cor trencat. En aquest petit homenatge que els vull retre sortiran alguns noms, no hi poden sortir tots però vull que ho comprengueu: no els he escollit ni hi són per ordre, els he fet a raig i per això sé que n'hi falten, però sapigueu que en cadascun d'ells i teniu reflectit el vostre ésser estimat.

Fa temps que quan ens deixa algú li he dedicat unes ratlles de record si hi he tingut un fil personal, però també és cert que hi ha persones que ens han deixat i no me n'he assabentat. Són gent que ha deixat petja, gent anònima o gent sola, a qui també vull fer una menció especial.
La Carme Moncanut era un icona del meu estimat Barri Vell. Vivia a les Ballesteries, era voluntària de la Creu Roja i tenia el costum de saludar els botiguers: entrava, saludava i quan tenia números els oferia. La revista El Roure li va dedicar una entrevista, va ser la primera dona ordenança de Girona i n'estava ben orgullosa, portava un uniforme, i era estimada per tots els veïns. Vivia sola, va emmalaltir i va ingressar a la Residència de Palau. Vaig trucar-li un dia de Santa Carme i em van dir que feia mesos ens havia deixat. Li devia aquest record.

Segur que molts recordareu en Pepe Carmona, un home baixet que havia fet de netejabotes a L'Arcada o a l'Angelot, entre altres indrets. Fa anys es va posar perruca i va ser una atracció, i més tard, quan ja era gran, venia números de loteria en els bars gironins. Sé que avui molts el recordaran, tenia molts amics, molts dels quals gent benestant de la ciutat. Era un amant dels toros -a vegades, al mig del carrer, feia alguna capot-, tinc fotocòpies del recordatori d'en Manolete i d'una entrada de la plaça de Braus de Girona regalat per ell mateix, que com moltes persones, sovint les que menys tenen, era feliç donant coses. En Pepe va venir a viure en un pis de les Ballesteries i aviat es va convertir en un amic: els qui tenim una porta oberta sabem que aquest tipus de gent necessita parlar i ser escoltat. Fa uns mesos vaig saber que ens havia deixat. Pepe, allà on siguis, gràcies de part d'en Raimon i meves perquè mentre vam tenir obert mai ens van faltar les castanyes per fires; ara cada any les trobem a faltar.

I arribo al tercer deute pendent: la Rosa, la jove de la pesca salada de la plaça de les Castanyes Can Ventura, casada amb en Ramon. La Rosa es va fer un tip de treballar, va tenir una vida dura i al final la malaltia de moda se la va endur, després d'un gran patiment. Quan ens va deixar no me'n vaig assabentar. Rosa, et recordem.

He dit que aquest any ha estat dur per a mi, se m'han acumulat una sèrie de persones que m'han trasbalsat els sentiments. L'Alfons Álvarez Octavio de Toledo, fill de l'estimat senyor Álvarez, ens deixava després d'uns dies de patiment. La Imma de la Botigueta de la Cort Reial ens va dir adéu, després de 32 anys de patiments. En Max Varés, manaia i fill del cineasta Antoni Varés, a més de rei dels mamelucs de la banda del rei negre i autor de la creu que tenim just abans d'arribar als Àngels, no va superar aquest xacra de malaltia. La Dolors Fauria, l'ànima d'infermeria del Trueta i una persona excel·lent, incansable i una àvia feliç. La Carme Mulleras, que ens va escriure un Camí de Vida, ara és un àngel al cel. El senyor Pere Franch, muntanyenc incansable. Jordi Masgrau, gran arquitecte. La Conxita Mora, que s'ha volgut trobar amb en Josep després de dos anys de separació. La Natàlia Molero, escriptora i gironina incansable. La Pepa Macià, que va dir prou als 104 anys. La Rosa Besalú, que ha deixat dos Peres de sobte i encara no m'ho crec; Rosa, has canviat la meva vida. La Concepció Fusellas s'haurà retrobat amb el seu marit i el seu fill estimat, en Jaume Faixó. La Mercè Huerta, les primeres fires sense ella a les Ballesteries no són el mateix. L'Emili Perich, del qual les joguines ploren l'absència. L'Albert, jugador d'handbol i "pilot" de la lluita contra el càncer, de qui he conegut la seva mare, una gran dona. La Maria de Can Teixidor, 102 anys de gironisme. La Cora, la més petita de tota aquesta gent, a qui la seva mare Ariadna no va poder despertar d'un somni plàcid i etern, quan tenia sis mesos.

Evidentment, el dolor d'un fill és el dolor més gran i vull tenir un record per alguns d'ells que, juntament amb la petita Cora, són els estels que més brillen al cel. Un record per a en Raimon, per a en Pol; per a la Clàudia i en Jordi. Per a la Júlia, la Julieta, la Paula i la Marta, i més.
També vull recordar la Rosa Torner, una amiga entranyable. La Joana de la Bombonera. La Maria Carme Roura, amiga d'infància. L'Agustí Palau, manaia. El doctor Soliguer. La doctora Carme Ruz, sempre que anem a l'hospital la trobem a faltar. L'Enric Rodeja, parlem de tu amb la mare. L'Antonieta. La Maria Cobarsí, una flor al cel. La Carme Torrent i la Maria Carme Puig, amb qui compartíem sant. En Robert Benito, de flors Baró. La Montse Xifra, de la saga Comexi. En Pere Lladó, fill, ens va deixar massa aviat. La Francina Boris, la seva veu no morirà mai. Joaquim Casals, manaia i pendonista. La Nora Figueras, una gran mare. L'Eusebi, ara jardiner d'àngels. Jaume Casademont, un gran alcalde. La Carme Ministral. L'Anita Rexach, poetessa. Francisqueta Dotres, mestra. Salvador Donato, ànima de Terra Endins. Anna Breva, modista de gegants, pastorets i ballet. L'Anna Ribas, dentista, a qui la seva mare Purita la va acompanyar. La Cati Navarro, gran mare i àvia. En Josep de Fornells, els ensurts de la muntanya. Anna Maria Vidal, filla de puntaire. Antonio Valero, manaia. Jordi Vilamitjana, ja no gaudim dels teus articles de Fires.

El passat dia 27 s'han complert 25 anys de la mort de Xavier Cugat, que deixà escrit que volia ser enterrat a la ciutat que l'havia vist néixer. El dia del bateig del seu gegant li vaig dedicar aquest poema: "A Girona vares néixer/per tot el món vas viatjar/Però el dia que decidires deixar-nos/ la ciutat on vas néixer/vas escollir per descansar".

Aquest escrit podria no tenir final.Però tal com em va dir fa 40 anys una persona gran i bona amiga, la senyora Esperança Carbó, quan jo plorava desesperadament el traspàs de la meva Tia Teresa... "Diu que una persona viu/mentre hi hagi algú que la recordi/i els nostres éssers estimats no moriran/perquè els que els estimàvem/mai els deixarem de recordar".

Amb aquest article d'avui queden paleses unes persones que, pel sol fet de recordar-les, han reviscut a les nostres memòries. Descansin en pau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema