Aprendre del passat

03.11.2015 | 11:05
Aprendre del passat

Aprofitar la diada del 30 d'octubre per rememorar els 105 anys del naixement de Miguel Hernández era un deure ètic per als qui ens considerem part de la generació del Maig del 68. La seva mort en una presó d'Alacant als 31 anys perdurava en la memòria com un exemple de valentia.

Les poesies d'aquell jove militant compromès amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat constituïen un motiu poderós per encarar la lluita contra una dictadura franquista crepuscular.

Els seus versos inflamaven un jovent disposat a resistir la dura repressió que s'exercia contra tota opinió contraria al Règim. Les seves proclames esperonaven el combat per a un món sense opressors ni oprimits.

Ara bé, a més de retre homenatge a un lluitador antifeixista, és una oportunitat per donar a conèixer el poema Poltrades del vent, que Salvador Espriu li va dedicar l'any 1976. Val la pena reproduir-lo sencer: «Veu de pastor, començat el foscant, / senyorejava l'esglai de la nit. / Remor de fonts i de bosc fa del crit / lliure presó, saviesa de cant. / Poble tots dos. En un vol resplendent, / alces, ocell, quan apunta la llum, / aire rebel. S'esvaneix el vell fum / sota les clares poltrades del vent.»  Les poltrades o conjunt de cavalls joves eren la joventut que volia canviar d'arrel aquella Espanya socialment injusta. Salvador Espriu no compartia aquelles vel·?leï?tats revolucionàries. Era partidari d'un pacte entre les parts en conflicte. Pobre il·lús!

No obstant això, va captar el missatge del poema de Miguel Hernández, Vientos del pueblo me llevan, una crida a derrotar els militars revoltats, que incloïa una invocació als valors de la gent d'una Espanya diversa i plural: «Asturianos de braveza, /vascos de piedra blindada, / valencianos de alegría / y castellanos de alma (...) / andaluces de relámpagos, / extremeños de centeno, / galle?gos de lluvia y calma, / catalanes de firmeza, / aragoneses de casta, / murcianos de dinamita / (...) leoneses, navarros, dueños del hambre, el sudor y el hacha, (É)».

Dos homes políticament oposats coincidien, cadascú amb unes vivències diferents, en la unió dels pobles d'Espanya per construir un futur de concòrdia que barrés el pas al fanatisme i a la intolerància.

Ara, gairebé vuitanta anys després, tornen els vells dimonis. Per quins motius espuris es repudia la convivència entre espanyols? A qui beneficia la secessió?

La resposta no és en el vent sinó que forma part de l'estratègia d'una elit dominant que, per mantenir els seus privilegis, ha utilitzat la crisi amb la pauperització de les classes mitjanes i la desesperació de sectors d'assalariats per difondre les excel·lències imaginàries d'una Catalunya independent.

Es repetiran els errors del passat?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema