La poesia és una institució cultural que cada època ha construït a la seva manera. Els criteris sobre ella d'uns temps no sempre valen per als altres. No obstant, s'ha mantingut fidel als seus orígens a través d'incomptables metamorfosis.

La immensa majoria dels poemes moderns estan destinats a la lectura solitària i silenciosa. Fatalment passa el mateix amb les obres d'altres moments. Per contra, gran part de la poesia medieval, com una porció considerable de la posterior -fins al segle XVII-, va néixer per ser cantada, en públic i, fins i tot, coralment. No només la música hi exercia un paper tan decisiu com la lletra -o més-, sinó que, com recorda el filòleg Francisco Rico, en molts casos s'acompanyava del ball i es prestava a una representació que es quedava a un pas de la teatral.

En rigor, els continuadors de la funció de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March o Joan Roís de Corella no són Quima Jaume, Pere Gimferrer o Margalida Pons, sinó Raimon, Enric Montefusco (Standstill) o Niño de Elche, als quals, per molt que els valorem, situem en una altra esfera: veïna, sí, però diferent.