Abans del divorci

«La creença que les societats sempre milloren, que es compleix aquí des de la mort al llit del dictador fins a la crisi econòmica actual, és falsa»

04.11.2015 | 09:43
Abans del divorci

Entrevistaven el candidat socialista a les eleccions generals, el senyor Pedro Sánchez, a La 1, cadena pública que es distingeix per una manca de pluralitat, com succeeix a TV3, quan el candidat Sánchez va explicar que el seu partit havia fet que arribés el divorci a Espanya, a l'època del president González. El socialisme està lligat a l'obertura a l'exterior i la transformació econòmica profunda del país. El producte interior brut espanyol el 1982 era de 195,5 bilions de dòlars. El 2013, el PIB fregava els 1.400 bilions, i suposava estar entre els 13 països més potents del món. A Catalunya, el socialisme ha gestionat o gestiona moltes ciutats, i en el cas de Barcelona, va deixar una capital sanejada i convertida en un dels punts turístics rellevants en àmbit europeu i mundial.

Però tot i això, el divorci és obra de la UCD dels presidents Suárez i Calvo-Sotelo, d'un partit creat a corre-cuita per a les primeres eleccions lliures i que es reivindicava de centre, que volia la transformació tranquil·la del país. L'aprovació del divorci va marcar un dels punts més greus de conflicte d'un partit on convivien democratacristians, centristes i liberals, que van acabar esbatussant-se i dividint-se. Molts van anar al partit del senyor Fraga Iribarne, Alianza Popular, predecessor del PP, i els socialdemòcrates, com el posterior ministre d'exteriors Fernández Ordóñez, impulsor de la llei de divorci, al socialisme a l'alça; que aquest sí, va aprovar la llei de l'avortament, impensable per a la UCD.

La creença que les societats sempre milloren, que es compleix aquí des de la mort al llit del dictador fins a la crisi econòmica actual, és falsa. Vegin la riquesa que tenien als anys 70 del segle passat països com Veneçuela o Mèxic, i els desequilibris econòmics i humans que pateixen avui. El valor jove com a criteri polític absolut, amb pocs mèrits o bagatge, o el trencament amb l'esperit del pacte de consens de 1978 semblen les tragèdies a on un personatge vol matar el pare per trobar el camí. Per negar la història. Això, de vegades, fa que el personatge acabi davant el precipici, sense cap sortida. Aquells pactes, amb les mancances que vulguin, han permès el període de pau i prosperitat més perllongat que hem gaudit tots, ciutadans de dretes o d'esquerres. Aquell esperit és un dels punts positius de la nostra història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema