Internet: el Facebook

«Són unes sales d'internet de conversa escrita, semblants per a alguns a una terrassa d'un bar, on els usuaris es convoquen per fer petar la xerrada»

04.11.2015 | 09:43
Internet: el Facebook

He publicat articles sobre internet, com un mitjà d'informació i de comunicació, que enganxa de forma addictiva les persones de psicologia feble, sovint castigades per commocions emocionals o per l'espessa i llarga soledat. Internet és la finestra interior de la casa oberta a l'exterior, al món sencer. No és més que un estri, però un estri eficaç que possibilita saber què passa a l'altre punt, com relacionar-te fàcilment amb persones que viuen molt lluny i sense aquesta eina no hauries tingut mai la possibilitat de conèixer. De sobte el teu llogaret s'ha convertit en l'aldea global.
Abans d'internet i coincidint amb un període històric en què no es viatjava s'arribava a la fi de la vida havent conegut un nombre molt limitat de gent i sempre circumscrit a l'àmbit local i pobles dels voltants.

Tanmateix internet no és reductible a la intercomunicació o la lectura de la premsa, és també una botiga, és el correu, és una biblioteca, és el telèfon, i no sols la televisió convencional sinó una televisió individualitzada en què hom pot parlar i veure la persona amb la qual s'està xerrant. Nosaltres hem eixamplat el nombre d'amics i aquests nous amics, fets a la xarxa, no són virtuals, tenen corporeïtat humana i molts d'ells (suecs, anglesos, estatunidencs, italians, etc.) els hem conegut en el món real.

Alguns textos que he publicat versaven sobre els xats, un precedent del Facebook. Recordo que en un vaig comparar el xat amb la caverna de Plató, on viuen uns homes lligats, constrets a romandre immòbils i en un estat semifosc, que es passen el dia interpretant ombres reflectides a la paret del fons, però un dia un d'ells s'escapolí i quedà primerament encegat per la llum solar, no obstant finalment s'enfrontà amb la verdadera realitat, on les coses tenen formes precises i colors determinats. Quan l'home alliberat torna a la caverna i proclama el que ha vist, els presoneres enclaustrats creuen que s'ha trastornat, perquè per a ells tot el que existeix i és es troba allà dins: les persones reals són les que escriuen frases en la pantalla de l'ordinador, els de fora no existeixen. No hi ha un doble món, fora de la caverna platònica hi ha l'obscura falsedat dels bicèfals, que creuen viure equivocadament en una doble realitat, la que és i la que no és, quan només internet té existència fàctica. La vida anterior s'ha dissolt i en queda alguna vaga reminiscència.

El xat com el Facebook («face») i el Twitter són unes sales d'internet de conversa escrita, semblants per alguns a una terrassa d'un bar, on els usuaris es convoquen per fer petar la xerrada. Encara que sigui un mitjà escrit, per la rapidesa i espontaneïtat expressiva té molta semblança a un d'oral. La diferència entre un espai físic real i un de virtual és que en aquest últim no es veu la cara ni la gestualitat, només, com a elements de judici, es disposa de la paraula, la morfosintaxi de les oracions, les exclamacions i els silencis semàntics; el respecte per la gramàtica, la riquesa lexical o l'absoluta informalitat. La degradació de la parla amb una creació atrotinada d'una neollengua, com la mutilació dels termes tot cercant abreviatures, ve provocada pel vertiginós dinamisme comunicatiu del xat o del Twitter, i té com a antecedent estilístic la mecànica del llenguatge telegràfic que per raons d'estalvi econòmic van enginyar-se fórmules per eliminar articles i escapçar els mots. De llavors ençà el reduccionisme verbal ha esdevingut a la mínima expressió. Molts dels usuaris del «face» procedeixen del xat, que han considerat que el primer ofereix més prestacions.

De tal forma que alguns han convertit el seu mur del «face» en un dietari, alguns per escanyar la soledat, altres per mantenir viva la relació amb els amics. En el mur pengen sense pudor fotografies d'ells, de la família, dels amics i escriuen reflexions, desitjos i frases; expliquen el que han fet, estan fent o faran, o comenten textos o articles manllevats de la premsa. Algun usuari ens manté informats dels llibres que llegeix, quelcom digne d'encomi, perquè ens orienta, altres en canvi sempre insisteixen en un únic tema; aquests normalment volen tenir raó i han de dir la seva en qualsevol qüestió per ganes de llegir-se. Xatejo, doncs existeixo.

La qüestió política catalana és tema constant de debat, partidaris i detractors en un torneig dialèctic que acostuma a ser pujat de to i se sovintegen els insults i les desqualificacions. Trencadissa de relacions socials. La vanitat, les ganes de fidelitzar seguidors mesells que et riguin les gràcies i la necessitat de sobresortir intel·lectualment freqüentment palpiten entre alguns usuaris.

El present polític català és tan vidriós i fugisser que és difícil reflexionar-lo, comentar-lo, congelar-lo en un article. És el riu desbordat d'Heràclit. El d'ahir ja no es projecta en el demà i el demà serà eclipsat per una nova notícia. Pocs caps hi ha a Catalunya que publiquin a la premsa, lliures de militància política o de dependència econòmica i servil a una editorial concreta. Es necessiten cervells serens i lúcids per esquivar la turbulència, la fugida inquietant de la realitat, i no quedar xuclats per l'aigua del corrent voraginós de la propaganda i de la contrapropaganda, de la veritat i la mentida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema