Quan anem pel carrer, tendim a no mirar a qui es creua amb nosaltres. Reaccionem davant un rostre familiar, una anatomia cridanera o una situació atípica, però en termes generals anem al nostre destí sense parar gaires atencions a l'entorn. Com desmentint les màximes homèriques, el camí passa a ser un simple tràmit. Però el paisatge quotidià, sempre tan coreogràfic, alberga petites grans anomalies que ens subjuguen i ens varien l'estat d'ànim, sobretot perquè no aconseguim encaixar-les en les nostres inèrcies. I entre totes elles, poques impacten tant com veure una persona plorant. Afecta veure un ésser aturat o assegut enmig de la mundanitat vessant llàgrimes sense aparent explicació, però encara impressiona més creuar-te'n una que, malgrat la plorera, continua caminant cap a un lloc incert. El seu cos s'ajusta al trànsit per la via pública, però el seu rostre està desencaixat per una enigmàtica tristesa que es manifesta a través dels llagrimalls. Tant en un cas com en l'altre, tant en la persona que s'atura com la que continua el seu camí, hi ha una constatació estadística: pocs són els vianants que contemplen l'escena i són capaços de trencar el guió per oferir un gest de consol. Potser perquè la humitat dels ulls aliens ens recorda estadis íntims que no volem evocar, o potser perquè el nostre adotzenament de preocupacions ens ha tornat inoperants amb els ciutadans anònims, tendim a passar de llarg davant les llàgrimes furtives, com temorosos d'un contagi. Ens refugiem en el pretext del desconeixement de l'altre, però en el fons ens sabem reflectits en la seva tristesa. Creuar-se amb algú que plora és colpidor perquè la frontalitat del seu gest genera un contrast amb les nostres contencions; tots plorem en la intimitat, però no tothom és capaç de fer-ho en públic. Per això, quan ho veiem, som conscients que les llàgrimes no són gratuïtes. I accelerar el pas o apartar la mirada no les fa desaparèixer. Només les amaga.
