Com a reacció a la declaració de ruptura amb l'Estat espanyol del nou Parlament de Catalunya, una gran part de la nostra esquerra -la que se situa a l'esquerra del PSOE- ha anunciat que pensa introduir el dret d'autodeterminació en el nostre ordenament jurídic. Això han dit, d'una manera o altra, Pablo Iglesias i Alberto Garzón i també el jutge Baltasar Garzón. Tots ells creuen que amb aquesta proposta s'acontentarien l'independentisme català, i així aconseguirien que no s'arribi a proclamar la independència i s'arribi a un acord satisfactori per a les dues parts. És a dir, que redactant una nova constitució i atorgant el dret d'autodeterminació a tots els pobles que ara formen això que ells anomenen «l'Estat espanyol», s'aconseguiria acontentar d'una vegada per totes els independentistes. Curiosament, els independentistes catalans van distribuir fa uns anys un informe en què asseguraven que moltes constitucions del món -entre les quals l'alemanya i la francesa i la hongaresa- atorgaven el dret d'autodeterminació. Tot això és molt estrany. He repassat les constitucions del món -Google és molt útil per a aquestes coses- i he descobert que hi ha molt pocs països que reconeguin el dret d'autodeterminació dins de les seves pròpies fronteres, és a dir, per a regions que formen part del propi territori nacional. El que sí que passa, en canvi, és que algunes constitucions reconeixen aquest dret, però només com a principi teòric i quan afecti tercers països -en el cas de territoris sotmesos a ocupació estrangera o domini colonial-, però mai quan pugui afectar la integritat territorial dels seus propis estats. I això vol dir que l'informe dels independentistes era una enganyifa, perquè cap país de la Unió Europea reconeix el dret d'autodeterminació -ni França ni Alemanya ni Hongria ni Letònia-, igual que no el reconeixen ni els Estats Units ni el Canadà ni Austràlia, ni molt menys la Xina o el Japó o Rússia. I més encara, el principi de la indivisibilitat territorial és unànime en totes aquestes constitucions. I encara que costi de creure, el dret d'autodeterminació tampoc existeix en les constitucions més avançades, sobretot en termes de retòrica. Bolívia, per exemple, té una constitució molt recent, redactada per Evo Morales i la seva majoria d'esquerres -tan admirada per Pablo Iglesias i la CUP i Alberto Garzón, en la qual es rebutja el neoliberalisme i es proclama «l'Estat Unitari Social de Dret Plurinacional Comunitari». Aquesta constitució plurinacional va voler fer justícia als molts pobles indígenes de Bolívia, sotmesos durant segles a la postergació, però només els garanteix «la lliure determinació en el marc de la unitat de l'Estat, que consisteix en el seu dret a l'autonomia, a l'autogovern i a la seva cultura». És a dir, que la constitució plurinacional boliviana només concedeix una autodeterminació molt limitada per als pobles indígenes, que ve a ser equiparable a les autonomies que tenim a Espanya. Una altra constitució «popular i bolivariana», la veneçolana, no reconeix el dret d'autodeterminació dins les seves fronteres. I tampoc ho fa cap altra constitució llatinoamericana. I no convé oblidar que a Bolívia, fa set o vuit anys, la regió més rica, Santa Cruz, va reclamar un referèndum per administrar els ingressos dels seus riquíssims jaciments de gas. L'esquerra en bloc es va tirar en contra del projecte i va declarar anticonstitucional el referèndum. La nostra esquerra, em temo, no sembla haver-se assabentat de res.

Hi ha molt poques constitucions que reconeguin el dret d'autodeterminació per als seus propis pobles, i només es tracta de països amb molt escassa tradició democràtica. Etiòpia reconeix el dret a l'autodeterminació dins del seu territori, amb secessió inclosa, encara que exigeix ??una majoria qualificada de dos terços del Parlament per demanar la secessió. I el Sudan també reconeix el dret d'autodeterminació, però només per a la regió del Sudan del Sud, que de fet es va declarar independent el 2011. A banda d'aquests dos països, només n'hi ha tres que el reconeguin, encara que de forma menys clara i rotunda. Són Liechtenstein, l'arxipèlag caribeny de St. Kitts and Nevis i Uzbekistan. Dit d'una altra manera, el reconeixement constitucional del dret d'autodeterminació ens portaria a posar-nos a l'alçada d'aquests tres colossos de les tradicions democràtiques que són Etiòpia, el Sudan i Uzbekistan. Ah, sí, se m'oblidava Liechtenstein, aquest país tan petit (160 kms quadrats) que un es pregunta si no devia ser una broma d'algun dels seus fundadors incloure el dret a dividir-se.