La història democràtica recent, la dels darrers 35 anys, està plena d'exemples de forces minúscules i amb poca representació que han aconseguit quotes de poder inimaginables gràcies a la aritmètica política, ja sigui en l'àmbit local, comarcal, provincial o parlamentari o pel simple fet de tenir a les seves mans un vot decisiu que permet governar el peix més gros però mancat de la majoria necessària. En quasi tots els casos es tracta de partits o candidatures que descobreixen la veritable dimensió del poder i que es creuen amos i senyors de tot el que és al seu abast.
Amb una simple decisió poden enderrocar o crear governs, poden aprovar o evitar lleis, projectes, normes o decisions però perquè això passi sempre hi ha d'haver la connivència d'aquells que els necessiten o creuen que els necessiten. El poder s'adquireix per la feblesa dels altres i no per la representativitat real, perquè massa sovint, un simple regidor o un simple diputat ha estat suficient per capgirar la truita convertint-se en l'epicentre del poder, malgrat esser insignificant davant la totalitat de representants polítics d'una institució.
A la CUP li ha passat això, malgrat no ser ni de bon tros ni el segon ni el tercer grup més important del Parlament, l'han convertit en una força totpoderosa capaç de determinar qui podrà ser president o no, qui podrà ser conseller o no i si segueix així, qui podrà formar part de l'estructura del nou govern i qui no, quines lleis s'aprovaran i quines no i quines altres es desobeiran i quines no. Però de la mateixa manera que els vencedors li han atorgat un poder que les urnes no els han donat, haurien de saber que també els el poden treure perquè en política ni les aliances son eternes ni els acords són per sempre. Que aprofitin el seu moment de glòria fins que algun dia algú descobreixi que l'aritmètica parlamentaria ofereix tantes fórmules com es vulguin trobar.
