Els rius de Girona varen inspirar el poeta Josep Tharrats: «Girona, ungida de fluvial dolçura, ets un reliquiari dins la nit. Davant ton cel litúrgic, tot florit, canten els astres d'una cançó més pura». Però la realitat històrica és que els establiments comecials dels carrers inundables de Girona en incomptables ocasions han experimentat tot el contrari d'una «fluvial dolçura».
Els rius i les rieres que porten les seves aigües al Mediterrani tenen mal geni, amb la col·laboració de la meteorologia, és clar, tot i que pot succeïr que passin molts anys sense cap novetat desgraciada. Fins ara, novembre del 2015, som en un període d'aquests de pau i treva. Però és signe de prudència i maduresa que la comunitat humana faci prevenció de guàrdia envers la naturalesa que un dia ignorat es pot manifestar com indomable. Si és possible,s'ha de domar. En aquest sentit cal destacar la bona notícia del veïns del poble de Riudaura, a la Garrotxa, que tenen com a veïna empadronada una riera que suma aigües dels torrents de Cortils, Valldossera i altres; quan s'arrepleguen fan una certa basarda, com tots els cursos fluvials. Els veïns pateixen, lògicament, per la riera, han vist que es molt embardissada i emboscada i la volen neta. En aquests casos l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) és qui ha d'emprendre l'acció corresponent, perquè el que en altre temps era competència d'un organisme de l' Estat espanyol ara ho és de l'autonomia de Catalunya: ACA. Però resulta que la previsió sobre la neteja de la riera de Riudaura ha sigut tan negativa que els veïns s'han posat a la feina: una quarentena de voluntaris, grans i petits, s'han mobilitzat amb eines i estris propis, i l'Ajuntament ha sufragat els carburants per a les màquines, i el Consell Comarcal de la Garrotxa ha assessorat en les qüestions tècniques adients. És una satisfacció poder deixar constància de fets d'exemplar civisme com aquest. Però expressa també el contrast terrible d'una inoperància de l'ACA amb un abandó molt greu de les seves competències.
Per si un dia l'ACA decideix assumir les seves responsabilitats plenament, cal recordar que a Girona existeix un problema en potència en el lloc conegut com Illa del Ter. Es tracta d'una formació al·luvial, sediments dipositats aquí per l'Onyar i el Ter, justament davant per davant de la desembocadura de l'Onyar al Ter; vòl dir que quan l'Onyar faci una inundació important les seves aigües trobaràn un obstacle, un tap, per la seva circulació impetuosa. L'Ila del Ter no és accessible, però la seva magnitud es pot apreciar des del pont de França i des del barri de Pedret. És un espai que per ser al·luvial ha anat creixent amb el temps: el gran testimoni és l'arxiu de fotografies antigues; l'illa acull una vegetació importantíssima, lliure i natural, que els biòlegs coneixen molt bé.
Així les coses, l'Illa del Ter continúa i continuarà creixent com a obstacle i impediment per un Onyar crescut. L'autoritat de l'ACA sembla ignonar l'Illa del Ter i el seu perill per Girona. Davant d'aquesta qüestió, que requereix una obra pública seriosa per millorar la desembocadura de l'Onyar, hi ha indicis de que els sectors naturalistes també entren en raó i ja admeten la solució que podria ser obrir un canal al mig de l'Illa del Ter, per on l'Onyar podria desmbocar més fàcilment al Ter; col·loquialment: caldria fer una «clenxa» a l'esmentada illa.
Però l'enginyeria i la biologia, que amb la seva autoritat ajuden l'opinió pública de Girona, no en treuran res de idear i consensuar les millors solucions per l'Onyar si l'Agència Catalana de l'Aigua continua en el seu silenci mineral.
