Dos vots

«El que fa posar francament nerviós són expressions com "canvi de pantalla", que Antonio Baños ha fet servir diverses vegades aquests últims dies»

06.11.2015 | 09:50

Tot aquest estira-i-arronsa entre Junts Pel Sí i la CUP per votar la investidura del cent vint-i-novè (o cent-trentè si resulta ser algú diferent d'Artur Mas) president de la Generalitat, comença a fatigar una mica i força. L'endemà de les eleccions, érem molts els qui estàvem convençuts que aquestes setmanes servirien per reforçar els vincles d'un front comú independentista, per llimar diferències i fer un pas endavant, un pas decidit i decisiu, irreversible. Però tenim el ple d'investidura a tocar, dilluns vinent, i no sembla que ningú s'hagi mogut ni un mil·límetre. Junts pel Sí continua mantenint la candidatura de Mas. I la CUP manté la seva negativa (que podria ser un «no» rotund o una abstenció, en funció del que decideixi demà l'Assemblea Nacional) a donar-li el seu suport.

El diàleg sembla enquistat i no hi ha indicis que permetin entreveure de manera immediata cap canvi substancial de posició. Si Junts Pel Sí manté el seu candidat, tant si la CUP vota «no» com si s'absté, el resultat serà idèntic. No hi haurà altra solució que convocar novament eleccions pel proper mes de març. A aquestes alçades, francament, comença a no semblar-me pas la pitjor de les opcions. Unes noves eleccions d'aquí a uns mesos, però, donarien com a resultat un vot de càstig considerable a la CUP, perquè només els seus electors més irreductibles entendrien que, com a conseqüència de la seva obstinada negativa, s'haguessin de repetir les eleccions. Per entendre'ns, fa dos mesos, un servidor podria haver votat la CUP (podria ser que, fins i tot, ho hagués fet) perquè fa dos mesos, molts dels votants de la CUP eren perfectament intercanviables per votants de Junts Pel Sí. Tinc un amic que, portant aquesta indefinició a un nivell gairebé poètic, el 27-S es va posar una butlleta de la CUP i una de Junts Pel Sí a la mateixa butxaca, les va barrejar i va dipositar-ne una a la urna. Sortint del col·legi electoral va esparracar l'altra sense mirar quina era. Aquest votant podria haver sigut jo si tingués el sentit de l'aleatorietat poètica del meu amic. I podrien haver sigut també uns quants centenars de milers de votants catalans. Ara, la cosa ha canviat.

El «no» de la CUP a Mas comença a revestir aires d'un infantilisme que fa posar força nerviós. No ens podem permetre el risc «que siguin persones que puguin patir una nova operació de la UDEF en les properes setmanes», declara Anna Gabriel, acceptant que la formació presumptament més radicalment independentista i anticapitalista de l'arc parlamentari permet que una unitat política de la Policía Nacional li dicti l'agenda i els criteris polítics. Bravo. Ara bé, el que fa posar francament nerviós són expressions com «canvi de pantalla», que Antonio Baños ha fet servir diverses vegades aquests últims dies. Fan posar nerviós, en primer lloc, perquè a aquesta nova pantalla on la CUP (i jo també) vol arribar al llarg dels propers mesos, no s'hi hauria arribat, en cap cas, sense la posició ferma d'un president que fa quatre dies avalava les tesis del peix al cove de Pujol i que, com a mínim del 2012 ençà, ha tingut un capteniment polític exemplar i coherent i ha demostrat tenir un control dels tempos i de les reaccions polítiques propis d'un estadista en majúscules. I, en segon lloc, em sembla d'una ingenuïtat política admirable pensar que la nova república no tindrà cap dels problemes, vicis, disfuncions, errors i perversions que ha tingut el vell marc autonòmic pel simple fet de substituir un president (sobre el qual, per cert, l'única acusació judicial que pesa és la d'haver permès que el 9-N passat poguéssim votar) per un altre. Un raonament així és esperable de C's i del PP, però decep força posat en boca de la CUP. Per passar pantalla política, Mas em sembla, si no indispensable, sí com a mínim altament valuós. Per passar pantalla de corrupció, prescindir de Mas no aporta ni treu absolutament res.

Escudar-se en el compliment d'una promesa electoral per negar la presidència a Mas té molt menys valor del que la CUP vol fer creure. Si creuen en les promeses electorals, aleshores haurien de donar algun valor a la promesa de Junts Pel Sí de fer president Mas. I, encara: és cert que el grau d'incompliment de les promeses en campanya és tan escandalós que convé valorar molt positivament els partits polítics que actuen diferentment. Tothom entén, en aquest sentit, la bona intenció de la CUP. Però de promeses, en campanya, se'n fan moltes. I la majoria senzillament no es poden complir perquè les circumstàncies no ho permeten. L'aritmètica permet a la CUP complir la seva promesa. Però també l'aritmètica (62/10) i el sentit comú permeten adonar-se de fins a quin punt, en un cas com aquest, el problema és senzill de resoldre. Demà, a l'Assemblea Nacional, ben segur que hi haurà partidaris de votar «sí» a Mas, perquè la CUP és complexa i plural com qualsevol altre grup polític. No seria gens desassenyat que aquesta veu discordant es traduís en forma de vot (n'hi hauria prou amb dos!) dilluns al Parlament. Diguem-ne «sí crític» o com vulguem, però revelaria una maduresa per part de la CUP que, fins ara -i ens dol de cor-, no hem conegut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema