Ha passat la llevantada. Ha deixat pluja abundant, rierades potents i ha mostrat la fúria desfermada de l'aigua, en alguns indrets amb conseqüències dramàtiques. A Girona, però, hem vist només el Ter i l'Onyar terrosos amb les aigües remogudes i una crescuda més aviat escassa. Aquí, la pluja ha assaonat la terra i ha despertat una aroma inconfusible de fertilitat.

La geografia gironina, marcada directament pels seus rius, ha establert una relació permanent i indissociable amb l'aigua i els seus efectes. Hem conegut sempre els riscos de l'abundància excessiva acompanyats de l'esforç per combatre'n l'escassetat. La nostra arquitectura de l'aigua dibuixa itineraris urbans pels ponts que han unit secularment, o de fa quatre dies, el que l'aigua separa i pels camins de l'aigua que han assegurat el subministrament de la ciutat. Pous, mines, cisternes, séquies, canals són el testimoni de la voluntat de conduir, de domesticar l'aigua i de treure'n tot el profit sense patir-ne les conseqüències negatives de la fúria incontrolada.

La relació ambivalent amb l'aigua ha dominat els més de dos mil anys de la història de la ciutat i ha establert un lligam inseparable entre els moments de risc, les reiterades inundacions i l'aprofitament intel·ligent de l'aigua per a l'activitat productiva o el subministrament.

I aquest any 2015, que ha vist com s'obria un nou pont sobre el Ter entre el Pont Major, Pedret i Fontajau, podria ser ben bé catalogat com l'any de l'aigua per diversos motius.

Han passat molts anys ja des del llibre que ens van oferir Ramon Alberch, Pere Freixas, Emili Massanas i Joan Miró, Girona, rius, ponts i aiguats (1982) i, ?en?guany, l'Arxiu Municipal ens ha proposat, per camins diversos, un any de l'aigua. Primer perquè la primavera passada es va celebrar el cicle de les «Conferències a l'Arxiu Municipal», recollit en el volum número 10 de la col·lecció: Girona, aigua i ciutat (2015); Anna Ribas Palom va coordinar el cicle i el volum que tindrà continuïtat l'any 2016, amb una segona part de les conferències dedicades també a l'aigua i la ciutat. I, en segon lloc, perquè durant aquestes Fires, l'Ajuntament ens ha ofert, sota la direcció de Joan Boadas, i la coordinació de la mateixa Anna Ribas, un volum esplèndid de contingut i d'il·lustracions: La Girona de l'aigua.

Aquestes Fires hem admirat, un cop més, la força de l'espai de la cisterna del convent dels Caputxins, la textura de colors i de gruixos dels seus murs, la dimensió de l'espai, l'enginy per recollir l'aigua de la pluja en els llocs encimbellats de la Girona antiga.

Per altra banda, l'Ajuntament anuncia reiteradament plans per millorar la relació entre la Devesa i el Ter i per naturalitzar la llera de l'Onyar, des del paratge de la Font del Rei fins el Pont de Pedra.

M'interessa, però, subratllar altres aspectes de la relació dels rius amb la ciutat, directament lligats a la força de l'aigua i els seus efectes desfermats quan desborda les lleres i inunda camps i ciutats.

Aquest any mateix hem vist com l'Agència Catalana de l'Aigua ha endegat treballs de neteja i millora de la llera del Ter en l'espai comprès entre la presa de Sarrià i el pont de l'Aigua. La contemplació de la llera, una mica ordenada i neta de vegetació caòtica i excessiva, evoca amb més claredat els camins de l'aigua i en facilita el recorregut. Aquesta acció necessària és, però, només testimonial si fem un recorregut aigües amunt des del punt d'intervenció fins com a mínim el parc de les Ribes del Ter. És veritat que el Pont de l'Aigua era un punt crític pel risc d'acumulació de residus vegetals en els seus arcs; però l'acció de l'ACA fa més evident i necessària la continuïtat de la intervenció. Només cal contemplar la vegetació del Ter entre els dos ponts de la Barca, o els efectes de les enfiladisses en els arbres de l'illa del Ter, a Pedret, per constatar que cal una acció ordenadora més contundent. L'eufòria que ens encomana la vegetació abundosa i exuberant d'ara pot ser la causa de problemes majors en el futur.

I, naturalment, sense voler cap malastrugança, els fets d'Agramunt, tan tristos, ens recorden que la ciutat de Girona té una assignatura pendent amb les inundacions, que és una qüestió que no admet marges de confiança per molt que faci temps que cap riu de Girona no desborda i, si no, que ho preguntin a l'ADIF.

Per més que la senyora Enriqueta, la mare de mossèn Modest Prats, hagués insistit, una vegada i una altra, que segons ella l'Ajuntament de Girona tenia l'especial protecció celestial, hi ha coses que no es poden deixar a l'atzar de la providència i és millor que els humans tractin de posar-hi remei.