Glòries i independències

07.11.2015 | 06:30
Glòries i independències

«No és casual que el suposat oasi català sigui un autèntic gruyère de comissions i "mordidas" o que hagi viscut episodis històrics d'enorme confrontació social»

En el mur de l'estació de Xàtiva, quan era nen i camí dels verals que em portaven al col·legi, vaig llegir per primera vegada aquella pintada tan nova: «Parlem valencià». Algú, instigat pel grupet d'activistes de l'antifranquisme nacionalista -Juan Juan Balbastre, Adolfo García-, havia portat a terme aquells cridaners traços negres. Gairebé 50 anys després, llegeixo sobre les parets d'una finca horrible de València una altra pintada, no tan visible però sí més simptomàtica: «Els valencians no som espanyols».
La desafecció d'Espanya, un problema que arrosseguem des de fa segles i que no fa sinó empitjorar. No som els únics. Els aconsello llegir España imaginada. Historia de la invención de una nación, del mexicà Tomás Pérez Vejo, de com la decadència -imperial, colonial i nacional, per aquest ordre- ha anat apoderant-se de la Península fa temps. El seu penúltim episodi, el franquisme, va ser terrible, per generar una idea seductora d'Espanya, va provocar tot el contrari. De la mateixa manera que el nacionalsocialisme a Alemanya -i el seu corol·lari, el comunisme a la RDA- va segrestar l'èpica germànica per fer-la seva, va passar amb Espanya i la dictadura casernària del general Franco. Flac favor li va fer al nacionalisme espanyol, l'exaltació ha estat des de llavors una qüestió fatxa.
Els ressorts d'aquest nacionalisme espanyol no van poder ser més àgrafs i barroers durant massa temps. L'espanyolitat, aquest terme tan fi encunyat pel principal mestre viu de la paraula castellana, Sánchez Ferlosio-fill de falangista culte-, no produeix emocions. L'espanyolitat és la mateixa vulgar cre?tinesa que porta a perseguir amb tuits Fernando Trueba quan es proclama ciutadà del talent del món i no membre d'una tribu. Amb aquest caldo de cultiu, es pot arribar a entendre que des dels sectors més valencianistes es vulgui silenciar la paraula de Maximiliano Thous de l'himne regional, en particular la primera estrofa que arrenca amb el conegut «Per a ofrenar noves glòries a Espanya» o que fins i tot es xiulés la marxa espanyola durant algunes concentracions falleres. De l'espanyolitat a la desafecció i d'aquí al nacionalisme i l'independentisme. No són qüestions inconnexes, sinó derivades. Thous, per cert, va ser depurat per republicà.
Convé rellegir també aquests dies Ortega y Gasset, el liberal-socialista que mai va acabar d'entendre la qüestió catalana però que sí va proposar un programa de reformes i redempcions per a l'alicaiguda Espanya del 98. Ara estem en una posició semblant, potser fins i tot pitjor pels efectes maniqueus que la guerra civil i el franquisme van provocar al país. La qüestió catalana no té solució, deia Ortega, només es pot «conllevar», una altra aguda paraula. Però de tant en tant produeix una atribolada sarsuela. El federalisme de Pi i Margall va acabar amb mig país alçant el seu cantó independent. A Francesc Macià li va durar tres dies la República Catalana a l'abril del 31, i a Lluís Companys l'Estat Català del sediciós octubre del 34 no li va arribar ni a 24 hores. De Catalunya, també, no ho oblidem, han sorgit diversos salvapàtries espanyols. Ho va ser el general Prim, i l'altre general, Primo de Rivera, a més d'Alejandro Lerroux i ara és possible que aquest paper li correspongui a Albert Rivera, segons totes les enquestes. Catalunya produeix aquests efectes pendulars. El seu relat nacional és just el contrari de l'espanyol: com a història narrativa funciona, com a realitat social és una entelèquia.
El país petit que cantava Espriu s'ha autoconvençut de procedir d'un món arcàdic, el gòtic, i de ser un espai agermanat pel Barça i el so de les tenores, un lloc europeu i modern, profundament antifeixista i demòcrata, on els immigrants s'integren gràcies al pa amb tomàquet. La realitat és molt diferent, i no és casual que el suposat oasi català sigui un autèntic gruyère de comissions i mordidas o que hagi viscut episodis històrics d'enorme confrontació social, dels okupes als anarquistes, de la Setmana Tràgica al bandolerisme.
A Espanya, dèiem, li passa el contrari. El país és real però el seu relat és un desastre, una cutre espanyolitat. L'anomenada casta que s'agrupa en els cenacles del poder a Madrid no ho ha volgut o no ho ha sabut veure-ho. El grau de conxorxa espúria entre polítics, empresaris i periodistes ha resultat insuportable per al país, mentre la construcció de la idea d'Espanya sobre un projecte sociopolític més obert i plural no s'ha dut a terme, amb prou feines ha importat.
Per això ha estat de més que el PP, tant a Catalunya com a València, hagi forçat una declaració d'espanyolitat en els seus respectius parlaments aprofitant la paperassa per a la desconnexió que els amics d'Artur Mas i els aprenents de revolucionaris de les CUP han transmès al món. Res d'això és convenient en aquests moments i no cal desesperar-se. Fins i tot en la guerra de secessió nord-americana hi va haver tebis i intermedis -Kentucky, Missouri, Virgínia de l'Oest...-. Aquest és el paper del PSC o del PSPV i fins i tot de Podem, pot ser fins i tot que també de part de Compromís.
És clar que cal donar respostes al desafiament català, però han de ser modulades i hàbils. Ja no és possible, certament, posar-se de perfil, però convé seguir al minut el que hi està passant. La nova posició de La Vanguardia és reveladora. Després acomiadar fa mesos al seu anterior director i virar cap a línies més tèbies, la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència -la DUI- per part de mig Parlament ha encès les alarmes.
Enquestes d'urgència declaren una àmplia majoria d'anti-DUI, la crònica del debat al Govern quan Mas els va anunciar l'acord amb les CUP -amb Mas-Colell exclamant «quina bogeria, quina bogeria!»-. Posen en evidència l'erràtica aposta del fill polític del clan Pujol al mateix temps que es van coneixent tots els detalls de la fortuna familiar i la seva afició pels cotxes esportius de luxe, que més sembla el pàrquing dels jugadors del mateix Barça i no el del fill del president de la Generalitat durant 23 anys.
Passi el que passi, a Madrid no han d'oblidar que el projecte comú d'aquest país està, encara, per muntar. Mentrestant, com deia l'arruïnat Xavi Mariscal-tot un símptoma-, serem valencianistes de la millor manera que sabem: menjant una paella amb amics sota l'ombra dolça d'una garrofera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema