Cartes

Miquel Blanch i Solé. Girona.

La setmana passada en temps de Fires vaig assistir a l´exposició del company i amic Lluís Bosch Martí gaudint de les seves pintures i dibuixos, a l´acte de l´homenatge a Damià Escuder i a l´homenatge a Walter Benjamín arran del 75è aniversari de la seva mort. Aquí cal fer un punt i a part a la memorable actuació d´en Llorenç Carreras, el seu «mecenes» com diu ell, interpretant en Walter Benjamin fent de la seva vida un relat apassionant, una guia didàctica que hauria de ser una de les millors lliçons que es podria fer en una escola o un institut d´ensenyament a un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany poc freqüentat en el món educatiu. L´exposició no té pèrdua, perquè si vols tenir una altra visió de la Girona de les interrelacions polítiques amb les terrasses de la ciutat, de l´entreteniment, de safareig, de curiositat, d´anècdotes, de crítica política i social, de la descripció de l´internacionalisme més ferotge cap a la immigració per part de les institucions... passa per la Carbonera, sense presses, i allà hi trobaràs l´autor sempre disposat a explicar-te qui és Saturn, les destrosses de l´estat islàmic i el «nadalisme».

El marc de l´exposició a la Carbonera i Cisterna del Museu d´Història de la ciutat és incomparable, oblidat per part de l´ajuntament, i que pot ser un bon lloc per reivindicar per activitats culturals populars. Si passeu per la «casa del poble», o sigui a l´ajuntament, hi veureu a l´entrada una pantalla en què van passant les activitats culturals de la ciutat, no hi ha cap esment a l´exposició de la Carbonera. El silenci d´aquesta exposició és el que evidencia la política d´un Ajuntament conservador i elitista, cada cop més d´esquena a l´art popular, i en concret a l´art d´un treballador del poble. La difusió de l´exposició ha estat des de la base, el boca a boca com passa a l´hora de veure una bona pel·lícula o llegir un bon llibre fora dels ­circuits comercials.

La meva relació amb en Lluís B. M. és la de compartir una visió de lluita, de xerradetes, d´implicacions en la lluita política ... i sempre que li he demanat compromís polític ha estat disposat a col·laborar en la lluita social, en la lluita pels drets nacionals i els drets dels treballadors des d´una perspectiva de classe i internacionalista.

Aquest marc incomparable de l´exposició ret dos homenatges, el d´en Damià Escuder i el d´en Walter Benjamin, i crec que cal anar pensant estendre-ho en un tercer: l´homenatge popular a en Lluís B. M. El d´un lluitador, un «cronista/pensador popular» que cada quinze dies ens il·lustra amb els seus articles al Diari de Girona, a vegades massa profunds, que amb les seves contradiccions com les que tenim tots, ens omple d´esdeveniments històrics de la ciutat combinats amb el seu esperit crític i que remou moltes terres plenes de bardisses. Penseu-hi!!!

Gràcies, Lluís B. M., per obrir cada dia l´exposició i fer d´aquest projecte un relat apassionant que combina un bagatge didàctic alliberador i que ens heu fet passar uns moments «il·lustratius» i ple de compromís per la lluita política i social en el marc de les Fires malgrat el silenci de l´Ajuntament de Girona!

Si us plau, no fem el ridícul

JOSEP M. LOSTE I ROMERO. PORTBOU.

És urgent que s´acabin els enfrontaments entre els partits independentistes, però també que s´acabi la corrupció, que es faci net de debò. És clar que Mas és una peça clau per al procés, però el problema no és Mas sinó la corrupció d´alguns membres de CDC, i que Mas no hagués netejat, amb detergent potent, el seu partit. Entre tots ho hem de fer tot. Cal escoltar tothom, però el que queda clar és que no hi pot haver el març de 2016 unes noves eleccions, seria un gran ridícul. I el pitjor que es pot fer és el ridícul.

Tots plegats hem de pensar més en Catalunya, la justícia social i la dignitat nacional.

Sra. Rahola: el victimisme la confon

IZASKUN FERNÁNDEZ URIBE.

Em vaig assabentar de les seves declaracions estant a la meva terra: Euskadi.

Em va indignar tant la seva actitud i la seva ignorància sobre el meu poble, que no puc per menys aclarir-li com és i com actua aquest.

En primer lloc recordar-li, que els bascos no és que fossin millors negociants. No. Van lluitar i van exigir un model de concert econòmic que als catalans no els va interessar. Amb la perspectiva que dóna el temps, es pot endevinar per què el llavors president de la Generalitat es va inclinar per un altre tipus d´acord.

També s´atreveix a assenyalar a «bàrbars amb pistoles per les muntanyes» com els artífexs necessaris per tenir els avantatges de les quals gaudim en el present.

Em sembla d´una mesquinesa extrema utilitzar el dolor que hem sofert durant 50 anys, en els quals per cert només un català, Ernest Lluch, qui va pagar amb la seva vida defensar el diàleg com a instrument de pacificació a Euskadi, va mostrar solidaritat i humanitat amb el nostre poble.

No entenc com una obligació envers els bascos el que va fer el Sr. Lluch, per això té molta més valia i reconeixement.

Som un poble petit, com bé diu vostè, però sempre hem lluitat per mantenir les nostres tradicions, drets i particularitats com el sistema tributari derivat dels furs.

A diferència de vostè, no ens agrada el victimisme, ni demanem que la resta del món ens vegi com un poble superior. Som gent senzilla, lluitadora i amb les idees molt clares del que volem i com ho volem.

No tenim costum d´amagar-nos, com vostè assenyala, ni de mantenir el silenci per ofendre ningú. És una guerra que vostès, els catalans, han de lliurar. Els bascos i catalans no som «cosins germans» com molts s´obstinen a afirmar.

Som pobles diferents, antagònics a l´hora de procedir i reivindicar.